• Non ci sono risultati.

La sezione biografica del canzoniere P. Proposta di edizione interpretativa e studio

N/A
N/A
Protected

Academic year: 2021

Condividi "La sezione biografica del canzoniere P. Proposta di edizione interpretativa e studio"

Copied!
62
0
0

Testo completo

(1)

1

Università degli studi di Pisa

Facoltà di Lettere e Filosofia

Corso di Laurea Magistrale in Letterature e Filologie Europee

Tesi di Laurea in Filologia Romanza

La sezione biografica del canzoniere provenzale P

Proposta di edizione interpretativa e studio

Candidata:

Sofia Guarracino

Relatore:

Chiar.mo Prof. Fabrizio Cigni

(2)

2

Descrizione codicologica e paleografica del manoscritto P

Il manoscritto P1, conservato presso la Biblioteca Medicea Laurenziana di Firenze con la segnatura <<plut. 41.42 >>, è un codice membranaceo di composizione alquanto complessa; con la sigla (P) si indicano propriamente in ambito provenzalistico ff. 1-66, che vedono l’alternarsi di due mani differenti: la prima a ff. 1-38 (canzoniere tradizionale) e ai ff. 55-66 (florilegio), la seconda ai ff.54 (raccolta acefala di biografie); di queste tre sezione e soprattutto dei ff. 39-54 si dirà più dettagliatamente in seguito. La parte restante del codice contiene ai ff. 67-83 un gruppo di testi grammaticali copiati dalla prima mano, ai ff. 83-84 un poemetto misogino in francese esemplato da un terzo copista, ai ff. 85-92 un Livre de moralitez trascritto da una quarta mano.

Datazione e localizzazione

Di norma il codice viene datato al 1310, ma tale indicazione si basa, secondo Giuseppe Noto, su un’ analisi superficiale delle indicazioni presenti nel codice stesso, e , allo stato di ricerca, il nucleo principale (ff. 1-38 e 55-66) è collocabile tra gli ultimissimi anni del XIII secolo e l’inizio del XIV. Per quanto riguarda la sezione di “biografie” trobadoriche, che a noi interessa, pur in mancanza di studi sistematici sulle coordinate della partizione (ff.39-54 ), si può ricordare la presenza della razo relativa a Lanfranc Cigala (attivo fra il 1235 ed il 1257 ), presenza che rende plausibile l’ipotesi di un allestimento della collezione di vidas e razos da situare non prima del quarto decennio del XIII secolo.

Sulla base dei dati paleografici e della sottoscrizione al f. 83v (<<Petrus Berzoli de Eugubio fecit/ hoc opus. Deo gr(ati)as. Am(en)>>, appare sicura la localizzazione centro-italiana (si pensa all’Umbria o alla Toscana ) del nucleo principale, ovvero quello attribuibile alla prima mano. Quanto al copista della

1

Per la descrizione del manoscritto mi baso principalmente su G. Noto, «INTAVULARE». Tavole di canzonieri romanzi. Canzonieri provenzali. Vol. 4. P (Firenze, Biblioteca Medicea Laurenziana, plut. 41. 42), Modena, Mucchi, 2003.

(3)

3

partizione di biografie Cingolani2 parla di <<sezione copiata da mano settentrionale>>. Gli studi specifici sui venetismi delle “biografie” di P non vanno attualmente oltre quelli dedicati al verbo trevigiano-bellunense esmondegar3; G. Favati4 individua invece dei francesismi nella razo riguardante Richart de Berbezill: plasir (per plazer o plaser); droit (per dreit); perdoner (per perdonar); en digan (per il semplice digan); e, nella poesia, v.7 le bobanz (per lo bobanz); v.8 des leial (per dels leials). Interessante in proposito la prospettiva indicata da M.L. Meneghetti5, secondo la quale tracce linguistiche e culturali di un influsso francese si ritrovano all’interno del corpus “biografico” come il gran numero di terminazioni in –a per le terze persone singolari dei perfetti della prima coniugazione, <<tipiche tanto del francese quanto del veneto antico>>, e dagli studiosi interpretati come venetismi, potrebbero <<trovare ancor miglior giustificazione ove ritenute l’esito di un cortocircuito linguistico dovuto alle particolari competenze oitaniche del compilatore, veneto, del modello P>>. Quindi, secondo la Meneghetti, se la partizione di “biografie” contenuta nel canzoniere non fa parte del progetto originario nulla osta ad attribuire un compilatore veneto dalle <<particolari competenze oitaniche>> a P (ovviamente per la sola partizione biografica).

La legatura, in cuoio rosso bruno impresso, è stata eseguita con ogni probabilità a Firenze nel XVI secolo, intorno al 1565-70, poiché all’ 11 giugno 1571 risale l’apertura al pubblico del salone di Michelangelo della Laurenziana, in occasione della quale i <<codici che costituivano la biblioteca privata del Medici>> furono disposti sui plutei <<spogliati delle loro coperte originarie>> e provvisti di <<una veste uniforme in cuoio rossastro alle armi Medicee>> che ancora oggi conservano.6

2

S.M. Cingolani, “Considerazioni sulla tradizione manoscritta della vidas trobadoriche”, in Actes du

XVIIIe Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes, Université de Trèves, 1986.

Publiés par D.Kremer, Tubingen, 1988, p. 113. 3

G.B. Pellegrini, “Appunti su alcuni italianismi (venetismi) delle biografie trobadoriche”, in Atti

dell’Istituto veneto di scienze, lettere e arti, CXXI, Venezia : stamperia di Venezia, 1963, pp. 442-466.

4

G. Favati, "La novella LXIV del Novellino e Uc de Saint Circ", in Lettere italiane, XI, n. 2, (1959), p. 166.

5

M.L. Meneghetti, “Lancelot, Guenièvre e Rigaut de Berbezilh”, Convergences médiévales. Épopée,

lyrique, roman. Mélanges offerts à Madeleine Tyssens, éd. Nadine Henrard, Paola Moreno et Martine

Thiry-Stassin, Bruxelles, De Boeck Université, 2001, pp. 345-346. 6

(4)

4

Descrizione fisica

Il codice attualmente misura mm. 268x193, quindi si può considerare di formato medio, ma ha subito almeno una rilegatura moderna7. La pergamena su cui scrive la prima mano appare di buona qualità, anche se sono presenti alcuni fori sicuramente originari ed in tutti i fascicoli il recto iniziali presenta il lato carne osservando la legge di Gregory. La rigatura verticale e orizzontale è appena visibile e tracciata con uno strumento che lascia una leggerissima traccia brunastra; lo specchio di scrittura contiene di norma 43 righi ed il testo è disposto in due colonne per facciata. La scrittura è una gotica italiana, genericamente databile tra la fine del XIII e l’inizio del XIV secolo. Quanto all’ornatura le due partizioni ascrivibili a Petrus Berzoli si aprono entrambe con una grossa iniziale maiuscola di colore rosso, decorata con filetti e merlettature rossi con tocchi blu.

La pergamena utilizzata dalla seconda mano appare decisamente differente e di qualità più scadente (è più rigida, meno bianca e meno sottile; anche in questo caso sono presenti, fuori dallo specchio di scrittura, dei fori). Questa sezione acefala di “biografie” trobadoriche, esemplata dalla seconda mano (ff.39-54), presenta, dal punto di vista codicologico e paleografico, alcune analogie con le parti del canzoniere attribuibili alla prima mano: la scrittura (sulla quale secondo G.Noto8 non è stata condotta un’analisi approfondita) appare avvicinabile per coordinate cronotopiche a quella del copista dei ff. 1-38 e 55-66 e, come per lo più nelle parti attribuibili a quest’ultimo, utilizza uno specchio di scrittura composto da due colonne di 43 righi ciascuna.

Tuttavia, ad un’analisi meno superficiale, i ff. 39-54, presentano, rispetto alle partizioni esemplate da Pietro Berzoli, differenze significative che non sembrano spiegabili soltanto in funzione della diversa destinazione (prosa/versi) , e che riguardano le dimensioni dello specchio di scrittura e, soprattutto, il sistema di rigatura della pagina, oltre che al tipo di pergamena. Difatti lo specchio di scrittura è qui di mm. 200-201x132-136 (più esteso in altezza e meno regolare in larghezza

7

Per la descrizione fisica del manoscritto mi baso principalmente su Mostra di codici romanzi delle

biblioteche fiorentine, Firenze, 1957, p.68.

8

(5)

5

rispetto a quello dei ff. 1-38 e 55-66); l’unità di rigatura è di mm. 4-5, come nella sezione principale, ma l’intercolumnio (che al contrario della partizione precedente è ben visibile) è di mm. 9-10, dunque più stretto. Il sistema di rigatura e di squadratura appare, rispetto a quello della sezione principale, non solo diverso, ma anche molto più evidente: le due colonne destinate alla scrittura e l’intercolumnio sono ben delimitati (se non da rigatura a piombo,comunque da una punta che lascia segni molto decisi); la prima e la seconda rettrice in alto ed in basso sono prolungate fino al bordo9.

Le biografie sono organizzate per sezioni (sedici in tutto nella parte a noi rimasta), ognuna dedicata a un trovatore: ogni sezione è introdotta (tranne, ovviamente, la prima, per la lacuna materiale che la priva della parte iniziale) da una rubrica di colore rosso (giustificata di norma a sinistra rispetto alla colonna di scrittura e priva di numerazione) costituita dal nome del trovatore e vergata (dal copista stesso o da una mano molto simile del medesimo ambiente scrittorio) nel rigo bianco lasciato tra una sezione e l’altra.

All’interno delle “biografie” sono presenti versi dei rispettivi poeti, riconoscibili in quanto sono trascritti uno per rigo in inchiostro rosso (spesso è presente anche un punto metrico ).

L’ornatura non è stata portata a termine dal rubricatore10

, infatti ogni sezione dedicata ad un trovatore doveva comprendere, oltre alla rubrica introduttiva , anche una maiuscola caposezione che poi non è stata tracciata11. Il copista aveva risparmiato per essa uno spazio bianco pari in altezza a due o tre unità di rigatura e in larghezza a due o cinque segni grafici circa.

L’iniziale caposezione più grande era stata prevista per Peire Vidal (n. v IV), Guillem de Saint Leidier (n. v VI), Pons de Capdoill (n. v VIII), Gui d’Uisiel (n. v IX), Lanfranc Cigala (n. v X), Uc de Saint Circ (n. v XI), Guillem de Cabestaing (n. v XII), Aimeric Peguillan (n. v XIII), Gausbert Poicibot (n. v XIV), Monge de

9

Anche in relazione a quest’ultima caratteristica il sistema utilizzato per le partizioni copiate da Pietro Berzoli è diverso

10

Altro elemento di differenza rispetto alle parti del codice ascrivibili al primo copista. 11

(6)

6

Montaudo (n. v XV); quella più piccola per Raimon de Miraval (n. v II), Arnaut de Maroill (n. v III), Raimbaut de Vaqueiras(n. v V), Richart de Berbezill(n. v VII), Aimeric de Belenoi (n. v XVI).12 Si segnala per la sua particolarità il caso della sezione dedicata a Peire Vidal, in cui è previsto lo spazio non solo per l’iniziale caposezione, ma anche per l’iniziale capotesto, a cui si riconosce dunque una individualità autonoma.

Contenuti

I ff. 1-38 contengono 123 componimenti lirici, la maggior parte dei quali è costituita da canzoni (106); sono inoltre presenti 9 sirventesi e, in misura minore, componimenti ascrivibili ad altri generi. La raccolta è ordinata per autori ma, contrariamente a quanto avviene spesso in altri canzonieri, l’inizio delle diverse sezioni non è segnalato da speciali ornature e viene marcato esclusivamente dalle rubriche.

La partizione dei ff. 55-66 contiene le cosiddette esparsas; in realtà è più corretto parlare di triadas13, cui si aggiungono: una sezione adespota di esparsas rubricate; due coblas adespote consecutive; scambi di coblas o tenzoni, presentate come tali dal canzoniere, con l’indicazione in rubrica dei corrispondenti; altre situazione specifiche.

Dei quindici “pezzi” a noi pervenuti integralmente nella partizione delle “biografie” (ff. 39-54) , due (il decimo e il dodicesimo, dedicati rispettivamente a Lanfranc Cigala e a Guillem de Cabestaing) sono costituiti da una razo; gli ultimi quattro soltanto dalla vida; i restanti iniziano con una vida e proseguono con una o più razos, mentre il primo “pezzo”, acefalo, dedicato a Gaucelm Faidit, è costituito dalla parte finale di una razo, più una seconda razo (unicum di P).

12

Non è chiaro se esista una qualche logica sottesa alla categorizzazione operata. 13

S. Asperti in La tradizione occitanica, pp. 521-554, parla di <<raccolte di estratti testuali decontestualizzati e in genere privati di attribuzione […], forse esito ultimo e testualmente degradato dell’elaborazione di percorsi commentati di lettura della lirica provenzale>>.

(7)

7

La concezione dei diversi “pezzi biografici” è però unitaria e di norma non viene dato un particolare risalto all’inizio di un nuovo momento diegetico interno, se non attraverso l’iniziale maiuscola su a capo o comunque a inizio di rigo di scrittura dopo che il “pezzo” precedente era terminato alla fine del rigo di scrittura (l’unica eccezione vistosa è costituita dal pezzo dedicato a Peire Vidal, in cui era prevista l’iniziale capotesto per il n. v IVbis

.

C’è da segnalare che, di norma, la partizione delle “biografie” di P ingloba all’interno del tessuto narrativo non (come di solito avviene nei canzonieri) una semplice citazione di pochi versi del testo “commentato”, bensì una cobla intera, vale a dire <<un organismo poeticamente concluso e autonomo>>, con un procedimento che tende a dare <<statuto paritario alla glossa e al testo, secondo una logica che porterà direttamente alla Vita Nova>>14.

Come si è più volte accennato, la partizione di “biografie” trobadoriche presente nel canzoniere è codicologicamente indipendente. Secondo Cingolani15 tale partizione è «fascicolata insieme al codice ma estranea al progetto iniziale»; a parere di Carreri16, invece, i due quaternioni, che costituiscono i ff.39-54, sono stati «inseriti già in origine fra le sezioni di canzoni e di coblas esparsas».

Stengel17 fa notare che lo spazio compreso tra col. 52b, r.31 e la fine di f. 54v è bianco (ma rigato ), eccezion fatta per una breve nota di cinque righi, presente in testa a col. 54d, ossia l’ultima del secondo quaternione, che trascrivo:

Angiolo da Pirossa

Figliuolo di me(ser) Francescho Da San Miniatto chestete Con Piero di (ser) Bennosso

14

M.L. Meneghetti, Il pubblico dei trovatori. La ricezione della poesia cortese fino al XIV secolo, Torino, Einaudi, 1992, p.212.

15

Ibid. Cingolani, Considerazioni, p. 113. 16

M. Carreri, Il canzoniere provenzale H (Vat. Lat. 3207) : struttura, contenuto e fonti, Modena, Mucchi, 1990, p. 166.

17

Edmund Stengel, «Die provenzalische Liederhandschrift Cod. 42 der Laurenzianischen Bibliothek in Florenz», Archiv für das Studium der neueren Sprachen und Literaturen, 49, 1872, pp. 54-55.

(8)

8

Di Mugiello nat(ione) [?] [Seguono altri segni illeggibili ]

Stengel ricorda che note simili si trovano di regola nella parte rimasta vuota della carta finale dei manoscritti e che quella in questione si trova proprio nella parte rimasta vuota del secondo quaternione della partizione delle “biografie” e aggiunge che, se aggiungiamo altri due indizi, costituiti dalla particolare disposizione dei fascicoli e dalla lacuna iniziale di almeno un altro fascicolo nella partizione delle “biografie”, si può ritenere legittima l’ ipotesi che i ff. 39-54 di P costituissero in origine la chiusa di un altro codice, indipendentemente per lo meno fino al XV secolo (epoca alla quale, secondo lo studioso, appartiene la mano che ha scritto le parole sopra citate), e che tali fogli abbiano trovato la loro odierna collocazione quando il codice assunse la sua attuale rilegatura (o quella, verosimilmente precedente di un secolo, e da questa rimpiazzata18 ) forse per sostituire quelli caduti.

Al dato sottolineato da Stengel si possono aggiungere altre osservazioni di carattere codicologico che nel loro complesso portano ad affermare che la partizione delle “biografie” è estranea rispetto al piano originario della raccolta. Alludo alla diversità, già sopra accennata, della pergamena usata nei ff. 39-54 rispetto a quella utilizzata da Pietro Berzoli; al sistema di impaginazione e di rigatura, che appare sì anche in questo caso fondato su uno specchio di scrittura di due colonne di 43 righi ciascuna, ma che ad una analisi più approfondita si rivela differente sia nell’impostazione sia nei modi in cui è tracciato; al sistema di ornatura che appare in parte differente rispetto a quello delle due antologie di liriche e che, al contrario di queste ultime, è rimasto incompleto.

Se i ff. 39-54 non fanno parte del piano “originari”, ciò significa che non siamo di fronte ad un codice “a due mani” e che in origine esso comprendeva solo quanto trascritto da Pietro Berzoli, poiché solo in un secondo momento qualcuno ha

18

Come si è accennato, e come sottolinea Morandini, in Profilo storico della biblioteca Medicea Laurenziana, pp. 14-33, la biblioteca Medicea Laurenziana fu aperta agli studiosi <<con una consistenza di ben tremila codici, che vennero poi tutti uniformemente ricoperti con la legatura, ormai diventata classica, in cuoio rosso con borchie e fermagli, e la catena che li assicurava ai Plutei. Fu in tale occasione che andarono perdute le preziose legature in vari colori che un secolo prima Giovanni de’ Medici aveva fatto fare>>.

(9)

9

voluto completare il quadro, aggiungendo un libretto di vidas e razos proveniente dall’Italia settentrionale: il che, secondo Cingolani19

, modificherebbe almeno in parte il senso della complessa operazione erudito-grammaticale sottesa alla confezione del codice, operazione che lo rende del tutto diverso dalle altre raccolte facendone, come ha scritto Asperti20, uno <<strumento di lavoro a tutto campo per la conoscenza della tradizione dei trovatori>>.

19

Ibid., Cingolani, Considerazioni, p.113, parla di una sorta di <<manuale di avviamento agli studi provenzali>>.

(10)

10

Tabella riassuntiva dei trovatori presenti nei ff. 39-54

Nome del trovatore Vidas e razos Foglio e colonna

Aimeric de Belenoi vida 52b

Aimeric de Peguillan vida 51d

Arnaut de Maroill vida

razo

42b 42b

Gaucelm Faidit razo

razo

39a 39b

Gausbert de Poicibot vida 51d

Gui d’Uisiel vida

razo razo razo 48a 48a 48b 48c

Guillem de Cabestaing razo 50a

Guillem de Saint Leidier vida razo razo

45b 45c 46a

Lanfranc Cigala razo 48c

Monge de Montaudo vida 52a

Peire Vidal vida

razo razo

42d 42d 43c

Pons de Capdoill vida

razo

47b 47b Raimbaut de Vaqueiras vida

razo razo

43d 44c 44d

Raimon de Miraval vida

razo razo razo 39d 39d 40c 41d

(11)

11

Richart de Berbezill vida razo

46b 46c

Uc de Saint Circ vida

razo

49a 49b

(12)

12

Criteri di trascrizione

Il testo del ms. P è stato ricontrollato, segnalando in apparato le diverse lezioni e le particolarità paleografiche.

Sono stati mantenuti tutti gli usi grafici del manoscritto, comprese le oscillazioni fra consonanti scempie; si è distinto u da v e i da j (quando ha valore di affricata palatale). La separazione delle parole, la punteggiatura, le lettere maiuscole e minuscole, sono state introdotte secondo l’uso moderno.

Le seguenti abbreviazioni sono state sciolte nel modo seguente: la nota tironiana (7) = et;

9 = con;

il titulus sovrascritto a q = ue, u; il titulus sovrascritto alle vocali = n, m;

linea ondulata sovrascritta alle lettere v, m = er; p tagliata in gamba da linea dritta = per;

p con titulus sovrascritto = pre;

p tagliata in gamba da una linea obliqua = pro; s seguita da punto e virgola (;) = ser.

Si mantengono inalterati i numeri romani presenti nel manoscritto preceduti e seguiti dal punto in basso; sono state sciolte le forme .j. e .ja. per gli articoli indeterminativi singolari maschile e femminile, un e una.

Segni diacritici: parentesi acute per la numerazione dei capitoli, quadre per l’integrazione di lettere o testo mancante e per il computo delle cc.; viene segnalato il numero delle pagine e il cambio di colonna, rispettivamente a e b per il recto, c e d per il verso.

Per facilitare la lettura e la ricerca dei passi, viene inserita la numerazione dei singoli periodi in ogni capitolo.

(13)

13

Testo

< 1 > [39a] … 0 de Lasigna qu’el vengues a Userca, a un borc on estava

Gaucelm Faiditz, et qe vengues a fuit et qe desmontes el alberc d’en G[aucelm] Faiditz, et q’ella desmontaria en aqel alberc; et deseignet li cal iorn i fos. 1

Et el s’en venc lai; et la molher d’en G[aucelm] Faiditz lo receup fort et l’onret; mas en gran cresenza, si com el comandet lo tenc. 2 Et la dompna venc et desmontet lai entre en l’alberc rescost, et en la chambra on ella devia jaser; la dompna fo mout legra, et ell aitan com poc plus. 3 Et la dompna estet dos iorns a l’anar de Rocchamadors; et el le atendet tro qe venc, et pois estet autre dos iorns can fo venguda, et chascuna noig jasion ensemble. 4 Et can s’en foron anat amdui, non tarzet gaire q’en G[aucelm] Faiditz venc, et la molher li comtet totz los faitz: don el fo si trist qe volc morir per so qe el cresia q’ella non volgues ben autrui se a lui non. 5

Et mais fo dolenz per so q’ella l’avia colgat el lo sieu lieg, don el en fetz una mala chason, qe dis:

6

Si anc nuls hom per aver fin corage, ni per amar lialmen ses falsura, ni per sofrir francamen son dampnage, ac de sidonz null onrada ventura, ben degr’eu aver,

alcun convinen plazer,

qe.l ben e.l mal qal q’eu n’aia, s’ai sofrir et ai saber,

de far tot qant midon plaia, si qe.l cor non puosc mover.

7

Et fetz∙la per so c’ancaras volia retornar a l’amor de madopna Maria del Ventedorn, ma non li valia re q’ella lo volgues receubre. Et aqesta fol∙la derreiana chanson q’el fetz.

(14)

14 < 2 > [39b] 0 Una sason si fo qe Gauselm Faiditz s’entendet lonjamen e na Jordana del Breu, d’una civitat q’es ela entrada de Lombardia, el cap de Proensa, q’era bella dompna et gentilz et avinen et ensengnada et cortesa, et fazia d’ella sas chansos. 1 Et tant la orrat et tant la servi, e∙ill clamet merci, q’ella s’enamora de lui et fetz d’en G[aucelm] Faiditz son cavalier et son drut. 2

E∙s clamava con ella en son chantar «bels espers», si com el dis en una chanson q’el fetz d’ella; et la chanson comensa aisi:

3

Molt m’inoget… ………

Et tot qant ai pugnat en joi aver, et mon fin cor en feu de felnia, car non soi lay on ai mon Bel esper, car senes lei nul joi [non] posc aver.

4

Et avenc qe∙l cont Anfos de P[ro]ensa s’intendia en ella, et fasia per ella maintz bos faitz e presatz et biordava et espendia per sa amor; et la dompna l’acollia cortesamen et fasia li bel semblant et sollazava et risea ab lui: don era cresutz qe∙l coms fos sos drutz. 5 Et fon dit a en G[aucelm] Faiditz qe∙l coms avia agut de leis totz son plaser et tota soa volontat: dont el, per desdeing et per dolor et per tristeza q’ell n’ac se lognet d’ella et fugi de corse et tolch sos chantars et sas chansos et sos bels ditz de leis. 6 Et era tan trist et tan manrritz, q’ell volia morir et non volia ausir parlar de lei negus hom del mon; et estet enaisi lonza de leis longa sason qe no∙s volia allegrar ni chantar ni rire. 7 Et a la fin, can saup certamen qe ll∙era ditz non era vertaz ainz avia dic fals entresegna vas amor, [39c] ni villania ves sa dompna; et, pentuz per sa follia, et per qe mo cresia c’adonc era bauzia so qe l’era stat ditz, volc retornar a merze de la dompna. 8 E∙n fet una chanson qe vos ausiretz qeren et claman merze a la dompna, q’ella li deges perdonar aqest tort, disen qe s’ella li perdones et volge[s] lo amar qe plus li sera totz temps leals et ubidiens qe non fu lo lions a.n Golfier de la Tors, disen qe ben li dei perdonar per doas rasos: car el se volia crosar et anar a Roma. 9 Mas so non podia ell adreichamen far si ell agues guerra ni mala volontat a neguna persona ni autre a lui, qe no∙ill perdones; et convenian∙se lo

(15)

15

perdon ancara per so qe Deu perdona als bon perdonadors, et perdonaria ad ella si ella perdones ad ell; et aqesta es la chanson:

10

Cant et deport jois dompneis et solla[t]z, ensenjamen largessa et cortesia,

honor et pretz et lial drudaria, an si baisat enjanz e malvastatz, c’ab pauc d’ira non sui desesperatz, car entre cento dompna[s] et prejadors, non vei una ni un qe be∙s capteg[n]a, en ben amar c’as autra part no.s fegna, ni sap s’om dir q’es devengud amors, gardatz com es abaisada valors.

11

Gauselin21 Faiditz si appellava «Bel[s]-doutz-maracdes-fis» n’Ugo lo Brus, lo conte de la Marcha, et appellava «Saintongier» en Peire de Malamortz et «Sobregaic» lo vesconte de Comborn et «Bels-esper[s]» na Jordana de Brun et «Lignaure» en Raimon d’Agot.

< 3 > [39d] 0 Raimon dac Miraval.

1

Raimon de Miraval si fu un paubres cavaliers qe non avia mais la qarta part del castel de Miraval, et en aqel castel non estavon XL home. 2 Mas per lo seu bel dire, et car el saup plus d’amor et de dompnei c’autre e de totz los faitz avinenz et de totz los ditz plasenz qe corron entre los22 amadors et amantz. 2 Et fo mout onratz et tengut per lo conte de Tolosa q’el clamava «Audiartz» et ell lui. 3 E.l coms li dava los cavals et las armas e.l draps qe∙ll besongnaven; et era seigner de lui et de son alberc, et seigner del rei Peire d’Aragon et del vesconte de Berses et de Bertram de Saisac et de totz los gran baros d’aqella encontrada. 4 Et non era neguna grans dompna en totas aqella encontradas qe non desires et non se penes q’ell s’entendes en ella e q’el i volgues per dimestigessa, car el la saubia plus onrar et far grazir qe null autr’om per neguna non cresia estre presiada se non fos sos amics Raimon de

21

Gauselm 22

(16)

16

Miraval. 5 En mantas dompnas [se] entendet et fetz mantas bonas chansos; et non se creset mais q’el de neguna agues ben en dreit d’amor; et totas l’onganneren.

< 4 > 0 Ben avetz entendut de Raimon de Miraval qi fo ni don; mas ell amava una dompna de Carcasses qe avia nom la Loba de Pounautier, e∙n era molher d’un cavaler ric et poderos de Cabares. 1

La Luba23 si era sobravinenz et bella et cortesa et ensorsegnada et volontosa de pretz et [40a] d’onor. 2 Et tuit li valenz home, e∙ll baron de l’encontrada, e∙ll estrange qe la veision, si entendion en ella: lo coms de Fois, Bertram de Saisac, en Olivier de Saisac, en Peire Rogier de Mirapeis, en n’Aimeric de Monreial, en Peire Vidal, qe fetz mantas bonas chansos d’ella. 3

Et Miraval enanzava sobre totz coralmen, et fasia sas chansos d’ella et enanzava sos pretz et sa lausor en chantan et en comtan; si com sel qe∙l sabia mielz far qe cavalier del mon, et ab plus plazenz raison et ab plus bel ditz. 4 Et la luba per lo gran pretz en q’el l’avia messa et q’ella conoscia qe sabia mielz dompna enanzar et desanzar qe nul home del mon; et ella li sofria sos precs et son entendimen, et li prometia de far plaser, et l’avia tengut baisan. 5

Mas ella no ill avia amor ni∙l defasia ni∙l disia plaser mais per engan; et volia ben al coms

de Fois, tant q’ella l’avia fatz son drutz: et era l’amor palesa, de lor, et la drudaria, per toutas la encontradas de Carcases: don ella fo desasuda de pretz et honor d’amics et d’amigas, q’ella tenen per morta totas dompnas qe fasion son drutz d’aut baron. 6

Qant Miraval ausi la novella del mal q’ella avia faitz et del mal qe totas genz dizon d’ella, et qe Pere Vidals n’avia faicha una mala chanson d’ella, et dis en una cobla:

7

Mout ai mon cor fellon, per lei qe mala fon, qe per un conte ros, m’a gittat a bandon, ben par qe luba es, qant a conte s’apres,

[F 40b] et a∙s part d’emperador,

23 Lubra

(17)

17 Che facha sa sa lausor,

per tout lo mon saber.

8

Miraval si fo sobre totz plus trist et ac volontat q’el se meses a mal dir d’ella et a descars ella; et pois se penset qe mielz era q’el s’en penes de leis enganar, si com ella avia fait lui, q’el se partis de lei iratz. 9

Et anet et si la comenset a defendre et a cobrir la Luba aisi, d’aiqel mal q’ella avia faitz qe sobre la gran tristesa q’ella avia s’allegra mout. 10

Et per so q’ella avia maior paura de Miraval qe totas l’autras si∙l fetz a se venir; et si∙l le rengrasia mout emploran del mantenimen et de la defension q’el fazia de leis; et si li dis: «Miraval s’i anc iorn agui pretz ni valor ni honor ni amics ni amigas ni fui asida ni presiada loing ni pres, ni agui ensegnamen ni cortesia, per vos m’es avengut totz et de vos o teig. 11

Et com zo sia causa qe non abia fait tot so en dreit d’amor a vos qe vos avetz volgut, no m’o a defenfut noncalemenz ni amor d’autrui, anz m’en a defendut una paraula que vos disest:

12

Bona dompna vos d’en amar geqir, et pois tan fai c’ai amor s’abandona, non se choc trop ni massa non o tir, qe menz en val toz fatz qu desasona.

13

Et eu volia far tan de plaser orada rason per qe vos l’assetz plus car q’eu non me∙n volia cochar: qe non a mas dos anz e cinc mes q’eu vos retenc baisan, si con vos disest en una vostra chanson:

14

Passat son cinc mes et dos anz, q’eu retengui a mon coman.

15

Ara vei qe vos non me voletz abandonar per blas[40c]me fals et menzongier qe m’an mes enemics et enemigas de sobre me: per so vos dic qe vos me mantenetz contra tota gen, et eu me tuoill da tota gen per vos, et don vos lo cor e∙l cors per far et per dir tot qant vos voletz, et met me del tot en vos et el vostre poder et en vostras mans; et prec vos qe me debiatz defendre al enemics et a las enemigas». 16 Miraval con gran legressa receup le don da la Luba, et ac de leis tot so qe a lui plac longa sason. 17 Mas denan s’era enamoratz de la marqesa de Minerba qe avia nom Gent Esquia de Minerba, q’era joenes et gaia et gentilz et bella et era

(18)

18

molher del conte de Minerba; et non avia mentit ni engannat ni estada enjanada ni traida. 18 Et per aqesta se parti Miraval de la Luba; et per totas aqestas rasos si fetz Miravals aqestas chansons qe dis:

19

S’i en chantar soven, no m’atur ni m’aten, nos cuidetz qe sabers, m’i falha, ni rasos, ni talanz amoros, qe plus de mos volers, es en joiez en chan, et de raison ai tan,

qe chantar emporia assatz,

mas tot chant sai non voll qe sapchatz.

< 5 > 0 Ben avetz entendut de R[aimon] de Miraval con fo dolentz et iratz qant auzi et sap la novella de la Luba, et com pois la enganet. 1 Mas ara vos dirai com n’Aazalais de Bosaison et un autra soa visina qe avia nom n’Amengarda de Castras qe∙l dizia hom «la bella d’Albeges», feron con Miraval. 2 N’Azalais si era d’un borc qe a nom Lombertz, [40d] molher d’en Bernard de Bosaison; n’Amengarda si era d’un borc qe avia nom Castra, molher d’un ric vasvasor q’era de temps. 3 Raimon de Miraval si s’enamoret de n’Azalais de Bosaison, q’era joves et gentils et bella et fort, volontosa de pretz et d’honor et de lausor. 4

Et car ella conoisia q’en Miravals li podia dar plus pretz et onor qe nuls hom del mon, si fo mout legra can vit qe Miravals li volia ben; et fet li tot bels semblanz et ditz li tot los plasers qe dompna deu far ni dir a nul cavalier. 5 Et ell la enanset en contan et en chantan aitan con poc ni sap; et fetz de leis mantas bonas chansos lausan son pretz et sa valor et sa cortesia, et mes la en si grant honor qe tuit li valenz baron d’aqella encontrada entendion en ella: lo vesconte de Besers, el conte de Tolosa, el reis Peire d’Aragon: al cals Miravals l’avia tant lausada. 6

Mas lo reis senes vezer n’era fortz ennamoratz; et il avia mandat sos messages et sas letras et sas joas, et el esmoria de volontat de leis vezer: don Miravals se penet q’el reis la vengues vezer, et fetz una cobla qe dis:

(19)

19

7

A Lombertz corteja∙l reis, per totz temps et jois a lui, et si de tot es sobradreis, per un bens l’in venran duj, cortesia e∙l jais,

de la bella n’Azalais,

e la frescha colors el pel blon, fan tot lo segle jausion.

8

Dont lo reis s’en venc en alberges et a Lombertz per vezer n’Azalais; e∙n Miravals venc con lo rei pregan∙lo q’ell degues valer et aiudar con madompna n’Azalais. 9

E∙l reis ades qe [41a] fo assetatz apres d’ella si la preget d’amor; et ella ades li dis de far tot so q’el volia de leis; et l’endeman fo sabut per tota la gen del rei. 10 E∙n Miraval q’entendia esser rics de joi per lo prec del rei, qant ausi aqesta novella fo trist et dolenz, et va∙s’en et laissa la dompna e∙l rei. 11

Longa saison s’en plains de[l] mal qe la dompna avia faich, et de la fellonia del rei; dont el fetz la chanson qe dis:

12

Entre dos volers soi pensius, et amor non vol q’eu m’en lais, mentre ch’al siegle serai vius, de lassar a gran raiso,

qe mais non feses chanso,

mas per so chantar amors et jovens, restaura tot can vol mesura et sens.

< 6 > 0 Dich vos ai de n’Azalais de Bosason com enganet Miraval e∙l trai et aucis se meisa; ez ara vos volh condar com n’Amengarda de Castras la qals era dicha <<la bella d’Albeges>>, si com eu vos ai dich de sobra l’ongannet e∙l trai.

1

N’Amengarda de Castras saup com n’Azalais de Bosaison l’avia engannat et trait; si manda per Miraval et el venc. 2 Et ella li dis com era dolenta d’aiso qe si desia de n’Azalais et dolenta de l’ira qe Miravals avia del fallimen de ella; et q’ella avia cor et volontat far li esmenda , de se, del mal qe n’Azalais avia faich de lui; et el fo leus

(20)

20

ad enganar cant vit lo bel semblanz e∙ls avinens dich q’el li presenta. 3

Et el dis qe volia volentiers prendre esmenda de lei, del mal qe n’Azalais avia faic de lui; et aqest anet et pres∙lo per cavalier et per servidor. 4 Et Miraval commensa [a] lausar et a grasir et [a] anansar son pretz et sa onors et sa valor e sa [41b] beutat et son joven; et la dompna avia sen et saber et cortesia e saup gasagnar amics et amigas.

5

Et Olivier de Saisac, q’era uns gentils baros d’aqella encontrada, si entendia en ella et pregava∙la mout et si∙l disia de torla per molher. 6

Et Miraval qant vit qe l’avia tant montada em prez et honor, si vol aver gasardon et si la preget q’ella li fezes plazer en dreit d’amor. 7 Ez ella dis qe volentier lo volea ; mas non per drudaria, mas anz lo volia per marit, per so qe leur amor dures, ni non sen pogues partir mais, nis rompre, et q’el degues Mar de sa fa mulier, la qals avia nom madompna Caudarenga. 8 Dont Miraval fu molt leigres quant auz[i] q’ella lo volea per marit, et anet∙s’en al sieu chastel, et si dis a sa mullier q’ella s’aprestes anar al alberc de son paire, q’el no la tenria per mulier, qe asseatz avia en un alberc d’un trobadetz. 9

Et ella entendia en un cavalier qe avia nom Bremomon, don ella fazia sas danzas.

10

Qant ella auzi qe∙n Miravals li dis feisen si fort irada, et di q’ella volia mandar per sos parenz et per sos amics. 11 Et mandet per en Guillem Bremon qe la venges tolre q’ella s’en volia anar col lui et torlo per marit. 12

Guillem Bremon qant auzi la novella fo mout legres ; et tolc cavalier et monta a caval; et ven∙s’en al chastel de Miraval et descendet a la porta. 13 Et na Cauderinga eu sap, e∙n dis a∙n Miraval qe∙l siei amics e∙l siei parenz eren vengut per ella, et q’ella volia anar con lor. 14

Miraval fo fort legres et sa mollier plus. 15 La dompna [41b] fo aprestada d’anar, et en Miraval la mena fora et troba en Guillem Bremon et sos compagnos et receup los fort. 16 Qant la dompna volc montar a caval, ella dis a Miraval qe pois qe la soa volontatz era de partir∙si de’ella, q’il la des a∙n Guillem Bremon per mollier.

17

Miraval dis volentiers si ella o volia, e∙n Guillem si tras enan et pres l’anel per les esponsar. 18 Et Miraval, qant ac la mullier partida de se anet∙s’en a madompna n’Amengarda et si li dis q’ell avia fait lo sien comandemen, qe sa molher avi lassada e maritada, et q’ella degues far et dir so q’ella li avia promes. 19

Et la dompna li dis q’ell avia ben faitz, et q’el s’en anes a son chastel et qe fezes son appareilliamen de leis recebre, et de venir per ella: car ella mandaria per el tost.

20

(21)

21

per l’Olivier de Saisac et venc tost; et ella dis com ella avia cor et volontat de far so q’el volia, et de tor∙lo per marit ; ez el fo lo plus legres hom del mon. 22

Et ordineren si lor fait: qe∙l ser la mena via al sieu chastel, et la dema la esposa; et fetz gran nozas et gran cort. 23 La novella venc a Miraval, qe la dompna avia tolt per marit l’Olivier de Saisac, et q’ell avia fait far son apareillamen de la nozas, et q’ella avia faita laissar sa molher, et q’ella avia promes qe prenderia lui per marit. 24

Et dolenz del mal qe n’Azalais avia faic col rei d’Aragon, fo si dolenz et si trist q’el perdet tot joi et tot alegrier et sollatz et chantar et trobar, et estet si com [hom] esperdutz [41c] ben dos anz. 25 Et mant chavalier trobador s’en feren deresion de lui, de las mensongias qe las dompnas avian facha de lui, et qe avian partit sa molher de lui si nesciamen. 26 Mas una gentil joves dompna et gaia qe avia nom madompna Brunisens de Cabaretz, qe era enveiosa de pretz et d’onor si malndet saludan e confortan et pregan q’el se deves allegrar per amor d’ella; et q’el saubes per veritat qe ella l’anava vezer, s’el non vengues a lei; et s’il li faria tan d’amor q’el conosceria ben q’ella no∙l voria engannar. 27

Et aqesta raison fetz aqesta chanson qe dis:

28

Ben aia∙l messagier, et cil qe lo trames, a cui ren mi merces, si ja∙m tor allegriers, pero de mos mals confiries, c’ai agut soi tan sobrepres,

c’a penas ere qe dompnas per amor, m’aia bon cor ni∙m volha far onor.

< 7 > 0 Cant lo conte de Tolosa fo deseritatz per la gleisa et per los franceis, et ac perduda Argenza et Belcaire, et li Franceis aguen Sa Vigili et Albeges et Carcases, et Bederes fon destruit, e∙l vescont de Bersers era mortz, et tota la bona genz de quella encontrada morta et fugida a Tolosa, Miraval era col conte de Tolosa, con qi el se clamava n’Audiartz, et vivia con gran dolor per so qe tota la bona genz don el era senhor et maistre, et donnas et cavallers eran mortz et deseritatz. 1 Et pois avia sa mullier perduda, si com avetz auzit, et soa dompna l’avia trait, et avia son

(22)

22

chastel perdut. Et avenc∙si qe∙l rei d’aragon venc a Tolosa per parlar al con[42a]te et per vezer sa serors, madompna Elienor et madompna Sancha; et si confortet mout sa serors e∙l conte e∙l filliol et la bona gent de Tolosa. 2

Et promes al conte q’ell li recobraria Belcaire et Carcassona, et a Miraval lo sieu chastel, et qe faria si qe la bona genz cobrarian la joi c’avian perdut. 3

Et Miraval, per lo joi q’el ac de la promessions qe∙l reis fetz al conte et a lui de rendre so c’avian perdut, et per lo temps d’estatz q’era vengutz (ja agues el proponut de non far chansons entro q’el agues cobrat lo chastel de Miraval c’avia perdut), et car s’era enamoratz de madompna Elienors, molher [del conte], q’era la plus bella dompna del mon e la meilhor, a la qal el non avia fait semblant d’amor. 4

Si fetz aqesta chanson, qe dis: 5

Bel m’es q’eu chan et condei, pos l’aura es doutz e∙l temps gais, et per vergier et per plais,

auc lo refrein e∙l gabei, qe fan l’ausellet menut, entre∙l blanc e∙l vert e∙l vaire, adonc se deuri’atraire, cel qe vol c’amors l’ajut, vas capteneza de drut.

6

Et cant l’ac facha, el la trames al rei en Aragon, per qe lo reis venc con mil cavaliers en servizi del conte de Tolosa, per la promession q’el avia facha de recobrar la terra qe∙l cons avia perduda: don lo reis fo mort per lo franceis dena Mirel.

< 8 > 0 [42b] Arnautz de Miroill.

1

Arnautz de Miroilh si fo del vesqat de Peregors, d’un chastel q’a nom Meroilh, et fo clerges de paubrera generation. 2 Et car non podia vivre per las soas letras, el s’en anet per lo mon; et sabia ben trobar, et s’entendia ben.3

Et astre[s] et aventura lo condus en la cort de la contessa de Burbatz, q’era filha del bon conte Raimon, molher del vesconte de Besers. 4 Arnautz si era avinenz hom de la persona, et cantava ben et ben legia romanz; et la contessa si li fasia gran ben et grand honor.

(23)

23

5

Et aqest si s’enamora d’ella; mas non l’ausava dir ad ella, et fasia sas chansos d’ella, et non auzava dir a negun q’el las agues facha per ella, ni ad ella. 6

Mas si avenc c’amor forsa tant, qe fetz una chanson d’ella, qe comenzet:

7

La franca captenenza, qe non posc oblidar, el dolz ris e∙l esgardar, e∙l semblan qe us far, mi fan dompna valenz, meilher q’eu non aus dir.

8

Ez en aqesta canson eil descobri l’amor q’el avia. 9 E la contessa no l’esqivet, anz atendet sos preos et los receup et lo grazi, et garni∙lo de grant armes, et fetz∙li grantz honors, et det∙li baudessa de trovar d’ella; et venc honoratz hom de cort et fet mantas bonas chansos de la contessa; la qals cansos mostret q’el n’ac gran bens et grant mals.

< 9 > 0 Ben avetz entendut qui fo [42c] Arnautz de Meroill, et com

s’enamoret de la vescontessa de Besers, k’era filha de[l] bon conte Raimon de Tolosa, maire del vesconte de Bosers, lo qals li franceis auciren can l’averon pres a Carcasona: la quale era dicha contessa de Burlatz, per so q’ella fo norida dinz lou chastel de Burlatz. 1 Mout li volia gran ben Arnautz, et moltas bonas chansos en fetz, et mout la preget con gran temenza; et ella li volle gran ben. 2 Lo rei n’Anfos, qe s’entendia en ella, si s’eperceup q’ella volia ben ad Arnautz de Meroill, si∙n [fo] mout gelos et dolenz qant vit lo semblanz amoros q’ella li fazia, et auzia las bonas chansons qe fazia d’ella. 3 Ell la comenset acasonaret d’Arnautz24, et dis∙li tant et li fetz dire a la contessa q’ella li donet comat, e∙l castiga qe mais no∙il fos denan, et mais non fezes chansos d’ella, et q’el del tot se deges partir, et staire de la soa amor et del seus preos. 4 Arnautz cant auzi lo [co]mat, enaisi si fo sobre totas dolor dolenz, et si se parti si com hom desperaz de leis et de sa cort, et anet∙s’en a∙n Guillem de Mompellier, q’era sos corals amics et sos segnor. 5

Et stet lonc temps con lui, et lai plainz et lai ploret, et lai fet aqesta chanson, qe dis:

24 narnautz

(24)

24

6

Molt eran doltz mei consir, et set tot marimen,

qant la dopna ab lo cor gen, humilz francs et de bonaire, me dis de s’amor estraire, don eu no∙m pos partir, et car ill no∙m rete, ni∙ll aus clamar merce, tuit sollatz me son estraing, pois de lei jois me sofraing.

< 10 > 0 [42d] Peire Vidal de Tolosa.

1

Peire Vidal si fo de Tolosa, filz d’um pellicier; et chantava miels d’ome del mon. 2 Et fo dels plus fols homes del mon, q’el cresia qe tot fos sen et vers zo qe a lui plazia ni qe volia. 3 Et plus leu li aveia trobars qe a nul autre home, et [fo] aqel qe plus ric son fetz, et qe dis majors follias d’armas et d’amor et del mal dir d’autrui; et fo vers c’un cavalier de Sain Gili li fethz talhar la lenga per zo qe donava ad entendre q’el era drutz de sa mullier. 4

Et n’Ucs del Bautz si∙l fet garir et mezicar; et cant fo gariz el s’en anet outramar de lai, et amenet una greca qe∙ll fo donada per mollier en Cipri, e∙l fo dat a entendre q’ella era neza de l’omperador de Costantinopoli, e q’el per lei devia aver l’emperi per raison. 5

Don ell mes tot cant poc gasagnar a far navili, q’el crezia anar conqistar l’emperi; et portava armas emperials, et fasia∙se clamar emperaire, et la molher emperarithz. 6

Et si s’entendia en totas las bonas dompnas qe vezia, et totas las pregava d’amor; et totas li dizion de far et de dir zo q’el volgues, don il crezia estre drutz de totas, et qe chascuna moris per ell. 6 Et totas vetz menava rics destriers; e∙l meilher chavalier del mon cresie estre, et plus armatz. 7 Gran ren fetz de bonas chansos.

< 11 > 0 Peire Vidal si s’enamoret de madomna n’Aazalais de Roccamartina,

q’era molher d’en Baraill, de[l] seignor de Marsella, lo qals volia mielz a Peire Vidals qe ad ome del mon, per lo ric trobar et per la grans [43a] follias qe Peire Vidals dizia et fazia; et dansavan∙se amdui Rainier et Peire Vidals. 1 Et Peire Vidals

(25)

25

si era privatz de cort e chambra d’en Baraill plus ch’om del mon. 2

Em Baraill sabia ben qe Peire Vidals s’entendia en25

la molher et tenia∙lo a solatz26, et si s’allegrava de las follias q’el dizia de leis. 3

La dompna o prendia a solatz27, si con fasion totas las autras do[m]pnas en qe Peire Vidals s’entendia, et chascuna li dizia plazer, e∙ll prometea tot so qe a lui28 plazia et q’el domandava; et ell era si sainz qe tot o cresia.

4

Et qant Peire Vidals si corossava con ella, em Baraill fazia ades la partz, et fasia∙l prometre tot so q’el domandava. 5

Et qant ven un dia, Peire Vidals si sap q’en Baraill si era levatz et qe la dompna dormia tota sola en la chambra. 6 Peire Vidals entra doutre et venc∙s’en a leic de madopna n’Azalais et troba∙la dormen; et engenollet∙se devant ella et baiso∙li la boccha. 7

Ez ella senti lo baisar et creset qe fos em Baraill, sos maritz, et risen ella se svellet et garda, et vit lo fol de Peire Vidals et comenset a cridar et a far29 gran romor, et Peire Vidals se mis fugen. 8 Et ella manda per em Barail, et fetz∙li gran reclaim de Peire Vidals qe l’avia basada, et preget∙lo emploran q’el ades en deges far vendetta. 9

Em Barail, si com valenz hom et adreitz, si pres lo faitz a sollaz, et comenset a rire et a reprendre la molher q’ella avia faitz romor d’aiso qe∙l fols avia faich; ma no la po chastiar q’ella non meses en gran romor et en gran reclan lo faitz, et serchan et enqiren lo mal e∙l dan d’en Peire Vidal, et gran menassas far de lui. 10 Peire Vidals [43b] monta en una nau et venc∙s’en a Genoa; et lai estet longa saison, tro q’el pois el passet outramar co lo rei Ricchart: qe fo mes em paor qe madompna n’Azalais li volia far tolre la persona. 11

La estet longa sason, et lai fetz mantas bonas chansons, recordan del baisar q’el avia emblat.

12

Et dis, en una chanson la qal comenca «Ajostar et lassar» qe de le non avia agut gisardon

13

mas un petit cordon, si a gi su mati,

e∙ll basei a lairon, la boccha e∙l menton.

14

Et en autre loc dis:

25 el 26 assolatz 27 Ibid. 28 allui 29 affar

(26)

26

15

Plus onrant fora c’om nathz, si bans emblant mi fos datz, et gent acuitatz.

16

Et en autre chanson dis, la qal comenca ensi: 17

Plus qe∙l paubre qe jasen ricostal, be∙m bat amors ab las vergas q’eu coill, car una vetz ditz son ouratz Capduoll, l’enblei un bais don tan fort mi sove, a, qal mal tras qi so ch’ama non ve!

18

Aisi estet longa sason outramar, qe non ausava venir em Proensa. 19 Em Baraill, si preget tant sa molher, q’ella li perdona lo furt del baisar, e lo∙ill autreia en don. 20 Em Barail si manda per Peire Vidal, et si∙ll fetz mandar grazia et bona voluntat a sa mullier; et el venc, con gran legressa fo recebut per em Baraill et per madompna n’Azalais; don Père Vidals fet aqesta chanson per aqesta rason, et dis:

21

Pois tornat soi em Proenza, et a ma dopna sap bon, ben dei far gaia chanson, si vals per reconosanza, [43c] c’ab servir et ab honrar 30

, conqer hom de bon segnor, donc ben faich et honor, qi ben sap tener en car, per q’ieu m’en dei esforsar.

< 12 > 0 Peire Vidals per la mort de[l] bon conte Raimon de Tolosa si si31

marri mout et det si gran tristessa et vesti∙se de negre, et fetz talhar las cohas las aurelhas a totz lo sieus cavals. 1 Et a se et a totz li siens oscuers feitz raire lo cabels de la testa, ma la barbas ni las onglas non se firen talhar. 2 Mout anet grant sason a

30

Nel manoscritto Hab honorar con la o espunta. 31 sissi

(27)

27

lei de folle et d’ome dolen. 3

Avenc∙se qe∙l reis Anfos d’Aragon venc em Proensa, et venguen con lui32 Blascols Romeus, e∙n Garsias Romeus, et Martis Alcanet, e∙n Michels de Lusia, e∙n Sauz d’Atilou, e∙n Guillem Talcalla, et Albers de Castelvell, e∙n Raimons Gauserans de Pinos, et Guillem Ramoncada, et Arnautz de Castellon, e∙n Raimonz de Cervera. 4

Et troberen Peire Vidal enaisi trist et dolent et enaisi appareilhat a lei d’ome dolen foron mout trist. 5

Et lo rois lo preget, et tuit li siei baron, q’eren siei amis spetial, qe s’entendia mout en sas chansos, q’ell se degues allegrar et degues chantar et lasar lo dol q’el fasia, et q’el degues far una chanson qe ill portassen en Aragon. 6 Tant lo preget lo reis et li siei baron q’el dis d’alegrar∙se et de laisar lo dol et faria chanson. 7 Et el si amava la Luba de Pounautier et mado[m]pna stofania, q’era de Sardeigna; et ara de novel era ennamoratz de madopna Rabauda, q’era molher d’en [43d] Guillem Rostraing, q’era seignier de Bioill. Bioill si es en Proenza en la montagna qe par Lombardia et Proenza. 8 La Luba33 si era de Carcasses, si com vos ai dic en autre loc; et Peire Vidal si se fasia lup apellar: dont li pastor con lor chans lo cazaran e∙l bateren, si q’el en fu portaz per mortz al alberc de la Luba; e∙l maritz lo fetz mezicar et garir. 9 Et si com vos ai comensat a dire de Peire Vidal, el promes al rei et als barons de chantar et de far chansos; e∙l reis fetz far armas et vestirs a se et a Peire Vidalz. 10

Et Peire Vidals si fetz adonc aqesta chanson, qe dis:

11

De chantar m’era laissatz, per ira e per dolor,

c’ai del conte mon segnor, et pois vei c’al bon rei platz, farai tost una chanson, q’en porton en Aragon, Guillem e∙m Bascols Romeus, S’il son lor par bons et leus.

32

collui 33 La luna

(28)

28 < 13 > 0 Rambautz de Vaqeras.

1

Rambautz de Vaqeras si fo d’un chastel c’avia nom Vacheras, et fu fills d’un paubre chavatier c’avia nom Peirols, q’era tengut per mat. 2 Et Rambautz si fetz joglar et estet longa sasons con lo prince d’Aurenga, c’avia nom en Guillem de[ls] Baut[z]. 3 Ben sabia cantar et far coblas et serventes; e∙l prence d’Aurenga si li fetz gran ben et grant honor, et l’enanset34, e∙l fetz conoistre et presiar a la bona

gen. 4 Et venc∙s’en a Monferrat al marques Bonifacis, et stet lonc temps con el; et crec si et d’armas et de trobar, q’el ac gran pretz en la cort. 5

E∙l marqes, per la gran valor q’el conoc en el, si∙l fet[z] cavalier e son compagnon d’armas et de vesti[44a]mentz: don ell s’enamoret de la seror del marqes, qe avia nom madompna Biatrix, qe fo molher d’Enric del Carret, et troba de lei mantas bonas chansos, et apellava∙la «Bel Cavalier». 6

Et per aiso l’apella enaisi: qe a en Rambautz segi aital aventura, qe pozia vezer madompna Biatrix qant el volia (sol q’ella fos en sa chambra) per un espiraill, don neguns non s’apercebia. 7 Et un jor venc lo marqes da cassar, et entret en la chambra et mez la soa spaza a costa d’un leit et tornet∙s’en foras. 8 Et madompna Biatrix remas en chambra et despoillet∙se son sobrecot et remas en gonnella; et tollc la spaza et se la ceinz a lei de cavalier, et tras∙la for del fuor et geta∙la en alt e pres∙la en sa ma et menet∙se∙l’al bratz d’una part et d’autra de la spalda, et tornet∙la en fuer et se la desceinz et tornet∙la a costa del leit. 9

Et en Rambauz de Vaqera[s] vezia tot so qe vos ai dich per lo spiraill: don per aso l’apellet pois totas vez «Bel Cavalier» en sas chansos, si com el dis en la premiera cobla d’aqesta chanson qe comenza aisi:

10

Ja non cuidei vezer, c’amor[s] me destrenses, tan qe do[m]pna [∙m] tengues, del tot en son poder,

qe contra lor orgueill, for’ orgoilhos con seil, mas beutat[z] et jovenz, e∙l gentilz cors plagenz, 34 elenauset

(29)

29 e∙ill gai ditz plasenti,

de «Mon Bel Cavalier», m’an fait privat d’estraing; e, puois dur cor s’afraing, vas amor en loc car,

[44b] sap mielz sa dompna amar,

c’umilz trop amoros, de totas enveios.

11

Et fo cresut q’ella li volgues ben per amor; et aisi demoret longa saison col marqes et ac gran bona ventura con el. 12 Qant li marqes passet en Romania, si se menet ab se en Rambautz de Vaqera[s]: don el n’ac grant tristessa per l’amor de soa dompna, qe remanea de sai entra nos. 13 Et volentier seria remas, mas per lo gran ben q’el volia al marqes del gran honor q’avia recebut da lui, no li ausa dir de no, et aisi anet con el: mas totas vetz s’esforzet de valer d’armas e de guerra e de totz bons faitz de lausor, et aquistet grant honor et gran mane[n]tia; mas per tot aiso non oblidava la soa tristessa, si com el dis en la qarta cobla d’aqesta chanson qe comenza «No∙m plaz ni vert ni pascors», e la cobla dis :

14

Donc qe∙m val conqis ni ricors? q’eu ja∙m tinia per plus rics, qant era amatz e fins amics, e∙m passia, n’Egles amors, n’amava mais un sol plaser, qe sai grant cort e grant aver: c’ades on plus mes poders creis, ai major ir’ ab mi meseis,

pois <<Mos Bels Cavaliers>> grasit[z], et jois m’es lo[n]jatz e fugitz,

do[n] mais no∙m n35

aisera conortz, per q’es magier l’ir e plus fortz.

35

(30)

30

15

Et enaisi vivia Rambautz de Vaqera[s] con vos avez ausit, e moustran plus bel semblan qe∙l cor no li dava; e si a[c] gran signoria qe∙l marqes li avia dat en lo regisme [44d] de Salonic36, e la mori.

< 14 > 0 Ben avez auzit de man qui fon Rambaut de Vaqera ni con venc ad

onor, ni per qui; ma si vos voil dir qe qant l’ac faich cavalier lo bon marqes Bonifacis, Rambaut s’ennamora de mado[m]pna Biatrix, seror del marqes Bonifazi, et seror de madonna n’Azalais de Salut. 1

Molt l’amet et la desideret gardan∙se q’ella no∙l sabes, ni autre. 2

Et mout l’enanset son pretz et sa valor, et mantz amics li gasagnet et mantas amigas de loing et de pres. 3 Et ella si fasia grant honor de sollatz et d’acuilhment, et il moria de desirier et de temenza, qe non l’ausava pregar d’amor ni far semblan q’el entendes en ella. 4

Mas com hom destreit d’amor, si venc un dia devans ella com hom amaestratz d’amor, et si∙ll dis com ell amava donna gentil et valen et jove, et avia gran domestigessa con ella et non l’ausava dir lo ben qe∙l volia, ni mostrar ni pregar∙li d’amor: tant temia sa gran riccor et sa onrada valenza. 5

Et preget∙la per Deu et per merze q’ella li degues dar conseil, si∙l dizia37

son cor et sa volontat, ni la pregava d’amor, si moria celan et temen et aman. 6

Madompna Biatrix qant auzi zo q’en Rambaut li dizia et conoc l’amorosa volontat q’el avia – et denan era ben apercebuda q’el moria languen et desiran per ella – si la tocca pietat et amors. 7 Et si li dis: «Rambaut, ben se conven qe totz fis amis, si ama una dompna valen, qe∙l port amor honor et temenza a mostrar l’amor q’el a d’ella; mas enan q’el mora, si∙ll don conseill q’el diga l’amor et la volontat q’il porta, et qe la prec qe∙l prenda per servidor et per amic. 8 Et assegur∙vos ben, si la dompna es savia [44d] ni cortesa38, q’ella non o prenda en mal ni en desnor, anz l’en prezera mais. 9 Et a vos don conseill qe vos a la do[m]pna debiatz dire l’amor et la volontat qe vos l’avetz, et qe la debiatz pregar qe vos retegna per servidor et per cavalier: qe vos es aitals cavaliers qe non es dompna el mon qe non vos degia volentier retener per cavalier et per servidor. 10 Qu’eu vi qe madompna la contessa de Salutz soffria Peire per entendeor; et la contessa de Burlatz n’Arnautz de Meroill; et madompna Maria del Ventedorn, Gausel Faiditz; et la do[m]pna de Marsella, molher de Barail, Folqet de

36 Salenit 37 duna 38 contessa

(31)

31

Marsella: per qe vos don consell et auctori qe vos, per la mia paraula et per la mia segurtat, la preget et la reqeret d’amor». 11

En Rambautz cant auzi los conseill q’ella li dava et la securtat q’ella li fasia et li atori q’ella li prometea, si li dis q’ella era essa aqella q’el amava, da la qal avia el qist conseil. 12

Et madompna Biatrix si li rispondet q’el fos ben vengutz et ben trobatz, et q’el se penes de far et de dir et de valer. 13 Et se anc fo gai ni amoros, q’el se deges esforzar d’esser mais; et enaisi lo retenc per cavalier: don Rambautz fetz mantas bonas chansons d’ella. 14

Et fet adonc aqesta, qe dis:

15

Ara∙m reqier son costum et son us, amors per cui planc et sospir et veill, c’a la genser del mon a quist conseill, e∙n ditz q’eu am tan aut can pocs en sus, meilher dompna et s∙n’es formansa, c’onors et pretz mot et pros et non danz, e qar ill es d’amor la plus presanz, ai mes en lei mon cor et ma speransa.

< 15 > 0 Ben avetz auzit de Rambaut qi el fo ni don, e si com el fo fait

cavalier de[l] marqes de Monferrat, e com el s’entendia en madompna Biatrix e vivia [45a] jausen per lo so amor. 1 Et aujatz com el ac um pauc de temps gran tristessa, et aiso fon per la falsa jen enveiosa a cui non plasia amors ni do[m]pneis, qe dizion paraolas a madompna Biatrix et encontra las autras dompnas, disen aisi: «Qi es aqest Rambaut de Vaqera[s], sitot lo marqes l’a fait cavalier? E si va entendre en tan auta dompna con vos o ez, sapchatz qe non vos es onor: ni a vos ni al marqes». 2 E tan disseron mal, qe d’una part qe d’autra (si con fan las avols genz), qe madompna Biatrix s’en corecet contra Rambaut de Vaqera[s]: qe qant Rambaut la pregava d’amor e∙l clamava merce, ella non entendea sos precs.3

Anzi li dis q’el se degues entendre en autra dompna qe fos per ell, et als non entendria ni auziria d’ella. 4

Et aqest’es la tristessa qe Rambautz ac un pauc de temps, si com eu dis al comenzamen39 d’aqesta rason: dont el se laisset de chantar et de rire et [de] toz autres faitz qe∙l deguesson plager; et aiso era gran danz. 5

Et a tot aqest ac per la

39

(32)

32

lenga dels lausengiers, si com el dis en una cobla de la stampida qe vos ausiret[z].

6

En aqest temps vengron dos joglars de Franza en la cort del marqes, qe sabion ben violar, et un iorn violaven una stampida qe plazia fort al marqes et als cavaliers et a las dompnas. 7 Et en Rambaut non s’allegrava nien, si q’el marqes s’en [a]percepet e dis: «Senher Rambaut, qe es aiso, qe vos non chantatz ni∙us allegraz, c’ausi[tz] aisi bel son de viola e veitz aiqi tan bella dompna com es mia seror, qe vos retengut per servidor et es la plus valen dompna del mon?». 8 Et en Rambautz respondi qe non faria rien. 9 E∙l marqes sau[45b]bia ben la caison, e dis a sa seror: «Mado[m]pna Biatrix, per amor de mi et de totas aqestas genz, vol qe vos deignat[z] pregar Rambaut q’el per lo vostro amor et per la vostra grazia se deges alegrar e chantar e star legre, si com el fazia denan». 10 Et mado[m]pna Biatrix fu tan cortes[a] et de bona merce, q’ella lo preget e∙l confortet q’el se deges per lo so amor rallegrar, e q’el feses de nou una chanson: dont Rambaut, per aqesta raison qe vos avez ausit, fet[z] la stampida e dis aisi:

11

Kalenda maia40, ni foll de faia, ni cant d’ausell, ni flor de glaia, non cre qe∙m plaia, pro dompna gaia,

tro c’un isnel messagier n’aia, del vostre bel cors qe∙m retraia, q’eu ai[a],

e∙m trai[a],

vas vos dompna veraia, e chaia,

de plaia41,

gelos anz qe me traia.

40 Kalendas maiaia

41

(33)

33

12

Aqesta stampida fu facta a las notas de la stampida qe∙l jo[g]lars fasion en las violas.

< 16 > 0 Guillem de Sam Lesdier.

1

Guillem de Sam Lesdier si fo un rics castellans de Veilac, del vesqat del Poi Santa Maria; et fo mout onratz hom, boms cavaliers d’armas et larc donaire d’aver, et mout enseignat, et mout cortes, et mout fis amaire, et molt amatz et grasiz.

2

Et entendet∙se en la marchesa de Poloinac, q’era seror de Dalfin de l’Averne et de n’Azalais, et molher del vesconte de Polomac. 3

E∙n Gullem de Sain Lesdier si fazia sas chansos d’ella et [45c] l’amava per amor et diasia∙li «Bertram». 4

Et an Ugo Mariscal disia autresi «Bertam»: q’era compagnos [et] sabia totz los faitz d’en Guillem et de la marqesa; et toit trei se clamaven «Bertram» l’un come l’autre. 5

Mout agen gran legressa ensembre toit trei; mais a Guillem de Sam Lesdier tornet poi en gran tristessa, qe di lui Bertram fero gran feonia de lui, si con vos poretz auzir.

< 17 > 0 Dich vos ai d’en Guillem de Sam Lesdier qui fo ni don, et cals fo la

dompna et com fo n’Uc Mariscalc, et con tuit trei si clamavon «Bertrains»: la donna et en Guillem et n’Uc. 1 Guillem de Sam Lesdier si avia amada la marqesa de Pollomac lonjamen et onrat. 2 Et mout lonc temps avia durat lor amors, et molt l’avian menada avinenmen, senes blasme et senes follo, qar molt tenion cubert so q’era a tenir et an a cresenza. 3

Et mout s’allegrava totas las genz de l’amor, per so42 car maint fait avinen s’en faison et s’en dision. 4

Et en aiqella saison si avia una mout presiada dompna en Vianes, et mout bella et mout enseignada: la contessa de Rossillon. 5 Et tuit lig valen home li portaven grant honor et reverenza; e∙n Guillem de Sam Lesdier plus que tuit li autre, mout la lausava et mout la presiava volentier ; et tan se delectava em parler d’ella, qe toutas genz cresion q’el fos sos chavaliers.

6

Et la dompna si∙l vezia volentier plus qe negun autre chavalier, et plus [se] delectava de lui; et els [se] delectava tan d’ella q’el n’estava de vezer la marqesa.

7

Et la marqesa s’en[45d]gelosi et creset veramen q’el fos sos drutz; et totas las genz o dision. 8 Et la marqesa mandet per n’Ucs Marescals, et si s’en reclamet d’en Guillem, et si li dis q’ella s’en volia vengier al sen de lui, enaisi: «Q’eu vos voll far

42 sor

(34)

34

mon chavalier, per so q’eu vos conosc et sai qi vos es. 9

Et sai qu’ieu non poria mais trobar neuns chavaliers, mais vos c’a mi se convenges, ni don Guillem debia essare tant iratz com de vos. 10 Et si voill anar a Saint Antoni in Vianes em pellegrinage, et si voill anar ad alberc a Saint Lesdier, en la soa maison, et en la soa chambra et jaser el sieu leitz; et en aqel lethz vos voll qe vos dormaz con mi». 11 N’Uc Mariscals, qant ausi aiso qe la dompna li disia, ell se∙n merveillet mout, et dis a la marqesa: «Trop me disetz grant honor, e∙l maior plazer q’anc fos diz a cavalier; et ve∙us me a totz le vostre comanz». 12 La dompna s’apareillet43 d’annar a Saint Antonin, et mes∙se en la via con las44

soas donzellas et con n’Uc Marescals et con maint autre chavaliers; et ven∙s’en ad alberc a Sam Lesdier en l’alberc de G[uillem]. 13

En Guillem non era en lo chastel, mas an pois fo la do[m]pna onrada et servida a sa voluntat et faita∙li granz onorz; et la noich se coilga n’Uc ab si en lo lietz d’en Guillem. 14 La novella fo sabuda per totas las encontradas: dont Guillem fo fortz dolenz et vergongnos, ni non volle moustrar braui semblan a la marqesa, ni a son Bertram, ni far guerra, ni semblan qe en creses nien; mas forzet∙se de servir la contessa de Rossillon, et [de] partir lo cor de marqesa; et fet aqe[46a]sta chanson, qe dis:

15

Pois tant m’esforza amors qe me faig45 entremetre, q’a la gensor del mon aus mas chansons trametre, e pois non aus aillors non fin cor endemetre, ben deuri’enplegar mon sotils sen entremetre, si∙n plages qe∙m laisses et mon servizi metre, cil cui hom liges sui ses dar et ses prometre.

< 18 > 0 Guillem de Sain Lesdier si amava la marqesa de Pollomac si com

avez auzit, et amet∙la lonjamen q’ella no∙l volc retener per cavalier ni fa[r]∙li plaser en dreit d’amors. 1

Qant venc a la perfin, si li dis la vescontessa: «Guillem si∙l vescons mon marit no∙l me comandava, ne non m’en pregava, eo non terria vos per cavalier ni per servidor». 2 En Guillem qant ausi la responsion de la marqesa fou mout trist et mout dolenz, et si sen anet pensan en qal guisa el se pogues engengnar

43 appareillaet 44 collas 45 faigi

(35)

35

con el fezes la contessa preiar a son marit q’ella lo degues retener per cavalier et per servidor. 3 Et acordet∙se q’el fezes un vers em persona del marit, qe∙l marit prege sa dompna per lui. 4 E∙l vescons si se delectava en las soas chansos et en sos vers, et chantava mout ben; e∙n Guillem anet et fet lo vers qe dis:

5

Dompna en vos sui messagiers, el vers entendez de cui,

et salutz vos de part selui, qe vostre jois allegra et pais, et dic vos ben dever omais, vostre messagier vertadiers, serai del vers qu’il cel vos chan.

6

Et qant ac faitz lo vers el lo moustret al marit d’ella, et contet∙li la raison per q’el l’avia faig: et com la dompna li avia dich q’ella no l’ameria si ella [46b] no∙l fasia pregar a son marit. 7 E∙l vescons fo mout leigres del vers qant l’auzi et saup la chaison per qe era faitz. 8 Et apres∙lo fort volentiers, et ades qant lo saup contet la rason a soa molhier; et la donna entendet so q’era. 9

Et a cap d’una grant sason en Guillem si venc a sa dompna vezer et si∙ll mostret e∙l dis com il avia faich son coumandamen, et con l’avia faicha pregar a son marit, et q’ella, per merces, li deges creire so qe son marit li avia dic. 10 La dompna lo avia promes: si∙l receup per cavaliers et per servidor; et lor amors estet et anet si com avetz ausit en la raison denan.

< 19 > 0 Ricchart de Berbesin.

1

Ricchart de Berbesin si fu un chavalier del chastel de Berbesin de Saintonge, del vesqat de Saintas, paubres varvasor. Bons cha[valiers] d’armas, qe fo bel de la persona, et sap mielz trovar qe entendre, ni qe dire. 2 Mout fu paubre desenz entre las bonas gens, et on plus vezia de bons omes, plus se perdia et men sabia; et toutas vetz li besognava altre qe∙l conduses enan; mas ben cantava et disia sons et trobava avinenmen motz et sons. 3 Et enamorou∙se d’una donna, mollier de Giofre de Tonay, d’un valen baron d’aqella encontrada. 4 La dompna era gentilz et

Riferimenti

Documenti correlati

The structure of the paper is as follows: in Section 2, we give an overview of the molecular line surveys used to assign radial velocities to the clumps and describe the

detected for the Atlantic Ocean: France (Roscoff), and Portugal (Furadouro); four haplogroups were detected for Western Mediterranean: Western Sardinia (Cabras

Intracoronary bone marrow derived progenitor cells in acute myocardial infarction.. Lunde K, Solheim S, Aakhus S,

Quando simili esperimenti di doppia IF venivano eseguiti utilizzando K20 ed anticorpo anti-T12, le immagini sovrapposte documentavano una colocalizzazione di ZNF9 e T12, che è

“The production, storage and release of the neurotrophins nerve growth factor, brain-derived neurotrophic factor and neurotrophin-3 by human peripheral eosinophils

Durante il periodo di somministrazione del farmaco sono stati registrati i pesi corporei dei tre gruppi ed è stato possibile evidenziare una riduzione

Polymorphisms andhaplotypes of the NBS1 gene are associated with risk of sporadic breast cancer in non- Hispanic white women &lt; or = 55 years... Miki Y, Swensen J, Shattuck-Eidens

Il    lavoro  è  stato  svolto  presso  l’ambulatorio  “CROCE  BLU”  a  Livorno,