d’Història Moderna de Catalunya:
«Catalunya i el Mediterrani».
Barcelona, 17-20 desembre 2018
C
omuniCaCionsJ. Dantí, X. Gil, D. Sola, I. Mauro (coord.)
Àrea d’Història Moderna, Universitat de Barcelona
d’Història Moderna de Catalunya:
«Catalunya i el Mediterrani».
Barcelona, 17-20 desembre 2018
C
omuniCaCionsJ. Dantí, X. Gil, D. Sola, I. Mauro (coord.)
Àrea d’Història Moderna, Universitat de Barcelona
de l’obra. Un cop publicats, l’autor pot difondre una còpia dels seus articles al seu web i en repositoris institucionals i temàtics sempre que en citin la font original.
Secció Departamental d’Història Medieval, Història Moderna, Paleografia i Diplomàtica Facultat de Geografia i Història
Universitat de Barcelona Montalegre, 6 08001 Barcelona dep-ghi-hismo@ub.edu
Revisió editorial: Verónica Gallego Manzanares, Ivan Gracia Arnau, Víctor J. Jurado Riba, Pau Pibernat Soler. Maquetació i correcció: I.G. Santa Eulàlia, Santa Eulàlia de Ronçana. www.igsantaeulalia.com ISBN: 978-84-09-20330-7
Els textos de totes les intervencions del VIII Congrés d’Història Moderna de Catalunya –tant de les ponències com de les comunicacions- són accesibles a la pàgina de Pedralbes dins el portal de les Revistes Catalanes d’Accés Obert (RACO) http://www.raco.cat/index.php/Pedralbes.
Sessió 1: Poders, fronteres i identitats
Agustí alCoberro, La Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) des de l’estat de Milà.
Josep Miquel ConCa alonso, Les batllies generals de Catalunya, Aragó i València al segle XVI. Un estudi comparatiu.
Antonio espino, Catalunya com a frontera marítima. La defensa de la costa catalana i les guerres contra França, 1652-1678.
David Ferré Gispets, Els efectes del «Contractor State» borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII.
Ivan GràCia arnau, La Revolta dels Segadors: un esdeveniment en disputa.
Lluís Guia, El Regne de Sardenya i el “Consejo de España” de Viena (1714-1720).
Pablo pérez GarCÍa, Lluís Oliver i de Boteller i la Germania de València. 12 29 50 71 90 113 127
David Quiles albero, La Guerra dels Segadors y el interés del patriciado veneciano en una convulsa Cataluña (1645-1652).
Maties ramisa VerdaGuer, Catalunya, Sicília i Menorca en la política mediterrània de la Gran Bretanya durant la Peninsular War, 1808-1814.
Iván reGa Castro, Devociones e identidades en la Seu Nova de Lleida: Los «nuevos y magníficos retablos» del obispo Sánchez Ferragudo (1771-1783), o el ideario de la catedral ilustrada.
Maria salas benedito, Prohibició i repressió. Mallorca i les mesures contra els francesos a l’inici de la Guerra dels Trenta Anys (1635-1638).
Ricard torra prat, La Generalitat moderna i el Mediterrani. De l’esquadra de Galeres del General, a la creació del Port Franc de Barcelona (1599-1706).
Sessió 2: Paisatge històric i risc natural
Alfredo Chamorro esteban, Fustes, drassanes i galeres: explotació forestal dels boscos catalans per la construcció naval (1625-1640).
Rafael Gil bautista, El comunidor, un espacio para conjurar nubes malignas. La diócesis de Gerona durante los tiempos modernos.
Judit Vidal bonaVila, Els intercanvis socials i comercials en el Mediterrani occidental a través de les almadraves d’època moderna.
164 187 212 232 255 282 305 324
Alba alonso, El trabajo y el comercio en las minas de El Priorat (Tarragona) durante la época moderna.
Jordi buyreu, Sònia Gual, Valentí Gual, xavier Jorba, raimon
masdéui adrià sastre, Estudi demogràfic de l’Andorra moderna (segles xvi-xix): estat de la qüestió.
Isaac GarCÍa-oses, La distribució dels terrissers a la trama urbana barcelonina i la configuració d’àrees de producció especiltzades, segles
xv-xviii.
María del Carmen irles ViCente, La economía catalana a finales del Setecientos según la atenta mirada de sus alcaldes mayores: entre el optimismo y los intentos de superación.
Marta manzanares mileo, Cacau, sucre, canyella: conflictivitat gremial entorn de la xocolata en contextos locals i mediterranis (segles xvii-xviii).
Maria del Mar roVira marQuès, Religió, política i mecenatge artístic durant el primer quart del Set-cents a Barcelona: l’església de la Congregació de la Missió i la capella de sant Joan Nepomucè.
Olga sbert pérez, raimon masdéu térmens, El territori de Sant Just Desvern en el segle XVIII a partir del cadastre de 1716.
Sessió 4: Família, xarxes i societat
María Luisa ÁlVarez Cañas, Proyección profesional de los corregidores de Cataluña en Andalucía durante el siglo XVIII.
344 360 375 397 416 434 452 469
Nil boixi besora, Un exemple d’impacte social, cultural i religiós de l’onada migratòria occitana a Catalunya. El cas concret del Santuari del Miracle de Riner, el Solsonès.
Esperanza bort, La salud del cuerpo y del alma en la correspondencia de los hermanos Zúñiga Requesens.
Ricard Cantano Carballo, Els patrons de Canet i la ruta Barcelona-Cadis (1720-1736).
Alexandra CapdeVila, De França a Catalunya. Una aproximació a les rutes d’accés del immigrants francesos dels segles XVI i XVII cap a terres catalanes.
Rafael Cerro narGÁnez, Radiografía profesional de una élite militar: los gobernadores de la Ciudadela de Barcelona (1718-1808).
Jaume dantÍ riu, Genovesos i ciutadans de Barcelona. Competència i impuls en el comerç mediterrani de 1550 a 1630.
Amparo Felipo orts, Elites nobiliarias, conflicto dinástico y solidaridad familiar en Valencia (1702-1725).
Ines Gheno, Llegir el bandolerisme català des d’Itàlia.
Víctor J. Jurado riba, La noblesa mediterrània: el cas de Francesc de Guimerà.
Osvaldo Víctor pereyra, Linajes, redes y poder en los espacios rururbanos castellanos en la temprana modernidad.
510 535 552 582 603 633 654 678 689 707
en la Cataluña interior.
Pere molas ribalta, L’ascens social més enllà de les guerres.
Josep san ruperto albert, Transport, distribució i inversió d’argent entre Barcelona i Itàlia. Les xarxes dels Cernezzi i Odescalchi (1637-1639).
Maria José Vilalta, Migracions i frontera entre Aragó i Catalunya (segles XVI-XVIII).
Sessió 5: Transferències i circulacions
Noelia borràs matamoros, Transferències culturals: la morra, un joc mediterrani a les tavernes de la Catalunya Moderna.
Xevi CamprubÍ, El Mediterrani com a via de comunicació entre Catalunya i Itàlia als segles XVII i XVIII.
Valeria CoCozza, Circulación de carreras entre Cataluña y Italia española: los casos de los obispos Benedicto de Tocco y Juan Trulles de Mir (siglos XVI-XVII).
Miquel Fuertes broseta, Les ambaixades a la cort. Un mecanisme amb diferent execució a València, Sardenya i Catalunya.
Esther GarCÍa-portuGués, José Nicolás de Azara y el éxodo de Pío VI hacia el exilio.
Laura GarCÍa sÁnChez, “Se breve en tus razonamientos, que ninguno hay gustoso si es largo”. El ingenioso hidalgo Don Quijote
760 780 802 822 840 865 876 896 925
de la Mancha en Barcelona y los episodios pictóricos de su paso por la ciudad.
Ida mauro, El cardenal Gaspar Cervantes com a arquebisbe i mecenes: Contrareforma i Renaixement a Messina, Salerno i Tarragona (1561-1575).
Matteo moro, Vicios y virtudes de España y Cataluña en una relación delmarqués de Trivero y Mortigliengo, enviado extraordinario del duque de Saboya a la corte ibérica del Carlos III de Habsburgo (1707-1711)
María de los Ángeles pérez samper, Un viaje real por el Mediterráneo: Felipe V en 1702.
Fernando sÁnChez marCos, La circulación de la «Storia d’Italia» de F. Guicciardini en el Mediterráneo (siglos XVI –XVII): la presencia en Barcelona.
Anna trepat Céspedes, El pintor Gabriel Duran (1749-1806) i la seva activitat entre Barcelona i Roma. Producció, relacions i intercanvis artístics al voltant de l’Ambaixada d’Espanya davant la Santa Seu.
Sessió 6: Creences i vivències
Judith armiño alarCón, Un nuevo modelo devocional en la Cataluña del catolicismo ilustrado: las primeras misiones populares de la Congregación de la Misión (1717-1726).
Rafael benÍtez sÁnChez-blanCo, Las conversiones de soldados y galeotes en Barcelona según la correspondencia del jesuita Francisco Poch (1675-1685). 951 975 998 1020 1037 1056 1075
Laura FarÍas muñozi Cristina FontCuberta, Entre el mar i la ciutat: la presència de la costa mediterrània en les imatges dels sants patrons de Barcelona (segles XVI-XVIII)”.
Diego sola, Pregar i meditar a la Catalunya del Cinc-cents: Ignasi de Loiola i la devotio moderna montserratina.
David VizCaya CalVo, La orden catalana de la Merced y su relación en la redención de cautivos: de los inicios al siglo XVIII.
1095
1118
La guerra de la Quàdruple Aliança
(1718-1720) des de l’Estat de Milà
(i des del Consell d’Espanya de Viena)
Agustí Alcoberro*
Universitat de Barcelona
Resum
L’Estat de Milà, annexat a la Monarquia dels Habsburg de Viena pel Tractat de Rastatt (1714), va jugar un paper clau en la Guerra de la Quàdruple Aliança. A través de les ordres del Consell d’Espanya de Viena, el govern de Milà es va fer càrrec de les tasques de diplomàcia, espionatge, ordre públic i lleves i proveïments de tropes en un context polític molt complex, en què Felip V i Carles III d’Espanya, l’Arxiduc (l’emperador Carles VI), rivalitzaren de nou per l’hegemonia política.
Paraules clau: Guerra de Successió d’Espanya, Guerra de la Quàdruple Aliança,
Felip V, Carles VI, Monarquia dels Habsburg, Estat de Milà, Història d’Itàlia (edat moderna).
Resumen
El Estado de Milán, anexado a la Monarquía de los Habsburgo de Viena por el Tratado de Rastatt (1714), jugó un papel clave en la Guerra de la Cuádruple Alianza. A través de las órdenes del Consejo de España de Viena, el gobierno de Milán se hizo cargo de las tareas de diplomacia, espionaje, orden público y levas y aprovisionamientos de tropas en un contexto político muy complejo, en el que Felipe V y Carlos III de España, el Archiduque (el emperador Carlos VI), rivalizarían de nuevo por la hegemonía europea.
* Aquest treball s´inscriu en els projectes de recerca finançats pel Ministerio de Economía y Competividad: «La política exterior de Felipe V y su repercusión en Es-paña (1713- 1740)» (HAR2014-52645P) i «Articulación del territorio y relaciones mediterráneas en la Cataluña de la época moderna» (HAR2015-64954-P).
Palabras clave: Guerra de Sucesión de España, Guerra de la Cuádruple Alianza,
Felipe V, Carlos VI, Monarquía de los Habsburgo, Estado de Milán, Historia de Italia (edad moderna).
Abstract
The State of Milan, annexed to the Monarchy of the Habsburgs of Viena through the Rastatt Treaty (1714), played an important role during the War of the Quadruple Alliance. Through the commands given by the Council of Spain of Viena, the government of Milan took charge of diplomacy issues, espionage, public order and drafts and supply of troops in a very complex con-text, in which Philip V and Charles III of Spain, the Archduke (the emperor Charles VI), would compete for the political hegemony again.
Keywords: War of the Spanish Succession, War of the Quadruple Alliance,
Philip V, Charles VI, Monarchy of the Habsburg, State of Milan, History of Italy (early modern era).
Per la seva posició estratègica, l’Estat de Milà jugava un paper clau en l’entramat de la Monarquia dels Habsburg de Viena d’ençà de la seva conquesta en plena Guerra de Successió d’Espanya (1706) i, sobretot, d’ençà del reconeixement de dret de la seva possessió pel tractat de Ras-tatt (1714). El govern efectiu sobre el territori corresponia al Consell d’Espanya, amb seu a Viena, i s’exercia mitjançançant el governador – capità general i la Junta Secreta de Govern.1 La funció de les institucions
1. Sobre el govern de Milà en el marc de la Monarquia dels Habsburg, vegeu: Mar-cello VergA, «Il «sogno spagnolo» di Carlo VI. Alcune considerazione sulla monarchia
asburgica e i domini italiani nella prima metà del Settecento», dins C. Mozzarelli, G. Olmi coords., Il Trentino fra Sacro Romano Impero e antichi stati italiani, Il Mulino, Bolonya, 1985, pp. 203-261; Marcello VergA coord., Dilatar l’Impero in Italia. Asburgo
e Italia nel primo Settecento, Bulzoni, Roma, 1995; Antonio AlVArez-ossorio AlVA -riño, «Restablecer el sistema: la Corte de Viena y el Estado de Milán (1716-1720)»,
dins M. Bona Castelloti, E. Bressan, P. Vismara coords., Política, vita religiosa, carità:
de govern milaneses, i el seu vincle directe amb el Consell d’Espanya, va esdevenir particularment rellevant durant la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720).
Quatre anys després del desenllaç de la Guera de Successió d’Espa-nya, aquella nova contesa internacional va aplegar una àmplia coalició contra Felip V formada per l’Imperi, Gran Bretanya, les Províncies Unides i també, en aquesta ocasió, la França de la Regència del duc Fe-lip d’Orleans. Els principals episodis bèl·lics es van produir a Sardenya, Sicília i les fronteres entre els regnes de França i d’Espanya (Guipús-coa-Navarra i Catalunya, on es va alçar, amb finançament i armament francès, la guerrilla dels Carrasquets).2 Però el conflicte va afectar també
indirectament tota la península transalpina.
En els anys de la contesa, a Milà se succeïren tres governadors: el comte Otto Ferdinand Traun, que es desplaçà a Nàpols el 1718, el comte Massimiliano Carlo de Lowenstein (que morí el 26 de desembre d’aquell any) i el comte Girolamo di Colloredo, que prengué possessió del seu càrrec el 18 de gener de 1719.3 Tots ells van actuar sota la tutela directa
exercida pel Consell d’Espanya, i molt en particular per Ramon de Vila-na-Perles, marquès de Rialp, secretari d’Estat i del Despatx Universal.4
Stato di Milano nel Settecento: il lungo tramonto dell’Antico Regime, dins A. Annoni, M.
Ballarini, coords., Storia dell’Ambrosiana. Il Settecento, Cariplo-Laterza, Milà, 2000, pp. 1-53; Cinzia cremonini, «Riequilibrare il sistema: mutazioni e permanenze in
Italia tra 1706 e 1720. Alcune considerazioni», Cuadernos de Historia Moderna, Anejos XII (2013), pp. 177-188.
2. Enrique giménez, «Conflicto armado con Francia y guerrilla austracista en
Ca-taluña (1719-1720)», Hispania, LXV/2, 220 (2005), pp. 543-600; Agustí Alcoberro,
«Crisi i consolidació de la Nova Planta borbònica (1719-1735)», dins J. Albareda ed.,
Una relació difícil. Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XIX), Base, Barcelona,
2007, pp. 233-259.
3. Archivio di Stato di Milano (ASM), Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 68. Governo 1718-1723. Governatore. Documents no numerats.
4. Sobre el Consell d’Espanya i l’anomenat «partit espanyol» a Viena, vegeu: Agustí Alcoberro, L’exili austriacista (1713-1747), Fundació Noguera, Barcelona,
Tot i que la gestió de l’exèrcit imperial corresponia al Consell de Guerra (Hofkriegsrat), l’abundosa documentació conservada a Viena i a Milà destaca el paper clau del Consell d’Espanya i del govern milanès en els temes vinculats a diplomàcia i espionatge (en especial pel que fa als estats italians), ordre públic interior i proveïment de les tropes.
En aquesta comunicació analitzem alguns d’aquests aspectes pel que fa al període de govern del comte Girolamo di Colloredo, i en especial mitjançant la seva correspondència amb el marquès de Ri-alp. Colloredo (Udine 1674 – Viena 1726) havia estat governador provincial de Moràvia, i es va mantenir en el càrrec de governador i capità general de Milà des de 1719 fins al 1725; de fet, la seva mort es va produir en el posterior viatge a Viena, on havia de ser nomenat virrei del Regne de Nàpols.
1. Milà, punt d’operacions de la Monarquia dels Habsburg a Itàlia: l’entramat polític i diplomàtic
En una carta datada a Viena el 2 d’agost de 1719,5 el marquès de
Rialp donava compte al governador, comte de Colloredo, de la deter-minació imperial de «contener los desórdenes que se continúan en Italia a favor de los enemigos en levas y provisiones de guerra». Ho feia des de la convicció «que la activa comprehensión de V.E. [Colloredo] y su 2002, 2 vols.; Virginia león, Carlos VI. El emperador que no fue rey de España, Aguilar, Madrid, 2003. Sobre Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp, vegeu: Ernest Lluch, L’alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana
Per-las i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes, Eumo editorial, Vic, 2000.
La font més completa per a l’estudi de la Guerra de Successió a Catalunya, la postguerra i l’exili és Francesc de CAstellví, Narraciones históricas, eds. J. M. Mundet y J. M. Alsina, Fundación Francisco Elías de Tejada y erasmo Pèrcopo, Madrid, 1997-2002, 4 vols.
5. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 177. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1719. Document no numerat.
zelo sabrán dexar bien puesta la authoridad cesárea en Italia, aunque sea necesario el escarmiento».
L’estiu de 1719, en la que va ser la campanya determinant de la Guerra de la Quàdruple Aliança, el marquès de Rialp denunciava el paper del Ducat de Parma, del Gran Ducat de Toscana i de la Repú-blica de Gènova com a presumptes afavoridors de la mobilització de lleves de soldats per a l’enemic, és a dir, per a les tropes de Felip V que continuaven combatent a Sardenya i Sicília.
Així, Rialp comunicava a Colloredo que el Consell Imperial, el màxim òrgan de govern àulic, havia decidit aleshores tancar per la força el Port de Liorna (Livorno), a la Toscana, ja que era una via constant d’accés de soldats i proveïments per a les tropes borbòniques espanyoles. Aquesta mesura, però, només podia ser efectiva amb l’ocupació militar de tot el territori toscà.
Rialp es feia ressò també de la voluntat imperial de castigar el duc de Parma, Francesc I (oncle i padrastre alhora d’Elisabet de Parma, l’esposa de Felip V), a qui acusava de col·laboracionisme amb el seu nebot polític:
Su Majestad [l’emperador Carles VI] quiere que se averigüe muy radical-mente aquello en que el duque de Parma ha obrado a favor de los ene-migos, pues como más vezino al Estado comprehende debe ser más bien observado y escarmentado, por cuya consideración será conveniente que quando V.E. informe específicamente de lo que se sabe aver hecho este príncipe contra la causa de S.M., anticipe V.E. su dictamen libremente azia aquello que le parece más propio executar en satisfacción del agravio, y el modo de evitar a lo sucesivo iguales desatenciones.
Aquests retrets, que havien de donar lloc a decisions politicomilitars complexes, no eren, però, del tot nous i van tenir continuïtat fins més enllà de la fi de la contesa.
Així, en una carta anterior, datada el 22 de juliol,6 Rialp denunciava
la «parcialidad de la corte de Florencia» amb l’enemic, o, el que és el
mateix, «el disimulo de la corte de Florencia en apoyar a nuestros ene-migos para sus reclutas y prevenziones, todo lo qual pide una constante satisfacción y el resarcimiento de nuestros daños».
L’escalada contra el Gran Ducat de Toscana va tenir una fita sig-nificativa en la carta que el general comte Stampa, cap de les forces austríaques, va adreçar al marquès Rinucini, secretari de Guerra de la Toscana, el 23 d’agost.7 El to i el contingut de la missiva són els propis
d’una amenaça formal de declaració de guerra. Així, Stampa denuncia els
continuati abusi che ne Stati de Serenissimo Gran Duca si vanno faciendo a favore de nemici dell’Imperiale e Real Corona, facilitando a medemi le leve di gente e il provedere di munizioni da guerra, attrezzi, imbarcazioni e quanto necessitano in Livorno con maggiore comodità di quella porebbero oggi giorno fare in Spagna.
En paraules d’Stampa, el Gran Ducat no només havia facilitat l’embarcament d’onze mil reclutes cap a Sardenya i d’una xifra inconcreta, però igualment important, cap a Sicília. També havia permès la introducció en terres de l’emperador de fulls impresos que cridaven a la deserció del soldats imperials –i ho hauria fet mitjan-çant prostitutes:
ha dato ardice a nimici per introdurre viglietti ni stati della M.S. esistenti in Lombardia per mezzo di femine stravertite per sovvertire ed indurre li soldati arrollati al cesareo real servizio alla diserzione, chiamandoli per terra di scurrezza a Livorno.
En aquest punt, Stampa feia referència al gruix de soldats desmo-bilitzats per la República de Venècia a la fi de la Tercera Guerra Turca (1718), molts dels quals s’havien integrat a les tropes imperials a la Llombardia o a la Pulla, al Regne de Nàpols.
Per tot plegat, el general Stampa advertia el govern de la Toscana:
no dovrà meravigliarsi il Serenissimo Gran Duca di qualonque providenza che Sua Maestà stimerá proprio di prendere per indennizare la sua giusti-zia, rissarcire li danni alla medema causati e restabilire la sua cesarea real autorità contro attentati si pregiudiziali e sensibili.
Si Parma i Toscana eren acusades de col·laborar amb Felip V, a la neutral República de Gènova es jugava un complex joc d’interessos amb episodis diplomàtics, d’espionatge i de cors entre ambdós bàndols. La legació imperial era dirigida pel cònsol Bartolomé Mariconi, mentre la borbònica espanyola ho era per Vicente Bacallar y Sanna, marquès de San Felipe (l’autor dels Comentarios de la guerra de España e historia de
su rey Felipe V, el Animoso).8
Els conflictes que ens arriben mitjançant la correspondència de Marico-ni, Colloredo i Rialp fan referència als problemes amb què es troben amb la República de Gènova tres barques capitanejades per corsaris de Carles VI. D’una banda, en diverses cartes redactades a partir del 18 de juliol de 17199 s’informa de la detenció al port de la capital de la Ligúria del capità
Joan Baptista Vidal, que hi havia fet entrar una tartana que havia obtingut en una acció de cors. A Gènova, Vidal va ser objecte d’un atemptat per part d’agents francesos, del qual va sortir il·lès. Mig any més tard, a la fi de febrer de 1720, Vidal es trobava de nou aturat al port ligur al capdavant de la galiota napolitana Rastit, a la qual els genovesos acusaven de contraban. Vidal lliurà un memorial a Colloredo en què deixava constància de la dra-màtica situació que aleshores vivia la tripulació:
el capitán Juan Baptista Vidal, de la galeota napolitana que se halla en esta ciudad, me ha presentado el adjunto memorial, y como en él expone la
8. L’obra, impresa a Gènova el 1725, ha estat editada modernament per Carlos Seco Serrano a Madrid, Atlas, 1957.
9. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 177. Car-teggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1719. Documents no numerats.
dificultad de mantener los 100 hombres que se refiere detenidos en Génova esperando la resoluzión sobre la presa del navío Rastit.10
D’altra banda, en una carta enviada a Viena el 5 d’agost de 1719 es dóna notícia del «nuevo lance sucedido en Córzega al capitán [Antonio] Martínez, que con bandera de S.M. corsea en aquellos mares […] con las galeras de la República de Génova».11
Finalment, el 26 d’agost s‘informa de la presó a Gènova del capità Oleguer Sanç; el capità havia entrat a port amb una galiota que les au-toritats genoveses van decidir lliurar a la legació borbònica espanyola, la qual cosa va suscitar importants protestes diplomàtiques per part imperial. Cal dir, però, que les mercaderies que duia la galiota havien estat prèviament traspassades al vaixell de Sanç, i que aquest es negà a retornar-les si no era per la força:
un secretario de la República [de Gènova] presentó una lista al agente de Su Majestad [Mariconi], especificándose en ella lo que faltava al bastimento enemigo y pidiendo diesse orden al capitán Sans deviese consignarlo todo, y respondió el agente que el capitán Sans se negava a la restitución de la dicha ropa añadiendo que si la República la quería fuesse a tomársela al bordo de su bastimento usando de la sólita violencia.12
Una setmana després, el 2 de setembre, Colloredo informava a Viena d’una nota feta arribar per Mariconi en què aquest l’assabentava de l’alliberament de Sanç i de les possibilitats de recuperar la galiota en «ser injusto el proceder en este caso de los genoveses»:
el agente Bartholomeo Mariconi me avisa que havía la República mandado soltar al capitán Sans y voi continuando los impulsos para que la misma
10. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 178. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1720. Document no numerat.
11. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 177. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1719. Documents no numerats.
haga también restituyr la galeota que por su disposizión se ha entregado al cónsul anjovino.13
D’altra banda, les notícies de moviments diplomàtics al voltant de Gènova són constants. El 20 de maig de 1719 Colloredo informa a Rialp d’una doble iniciativa per part del govern de Parma: «se me avisa de Génova hallarse un abate de Parma llamado Romualdo del Olio que continúa las conferencias con el Marqués de San Phelipe» i «haver llegado a aquella ciudad el Marqués Aníbal Escoti, que passa a Madrid con comissiones de su amo el duque de Parma».
Però no era només el govern parmesà l’objecte d’interès de la legació imperial a Gènova. En la mateixa missiva, Colloredo pot informar el seu corresponsal vienès de la presència a la capital ligur de «un tal monsiur Laserré, governante de Peteburg y Copenhagen, y pasa por la vía de mar a Madrid para dar qüenta al Alberoni del estado de sus comisiones con el zar y rey de Dinamarca».14
I, en paral·lel als diplomàtics, apareixen també personatges de perfil més fosc, destinats a actuar com a espies o confidents. Com és obvi, aquests generen dubtes i recels. Aquest és el cas que descriu Colloredo a Rialp el 20 de gener de 1720:
Haviéndome desde Génova escrito un tal abogado Antonio Muzu, que se dize noble de la ciudad de Castello, del estado eclesiástico, au-ditor general del príncipe de Mónaco, de que tenía que comunicarme algunas cosas importantes al cesáreo real servicio, tube por bien decirle en respuesta de su carta que viniese a esta ciudad, y haviéndolo execu-tado puntualmente, después de haverme querido persuadir había hecho varios servicios que ha sabido provarlos m’e informado a viva voz de lo que tenía que decirme, yo no teniendo conocimiento del sugeto, y no pareciéndome subsistentes sus discursos, le obligué me diese por
escri-13. Ibidem. Anjovino: del duc Felip d’Anjou, o Felip V d’Espanya. Terme emprat en l’entorn austriacista.
to quanto me decía, lo que ha executado según V.I. reconocerá por la adjunta memoria que passo a sus manos por si tuviera por conveniente ponerla en las de S.M. en el interín que quedo práctica la diligencia de venir en cabal conocimiento del concepto que se puede hacer de este sujeto y de sus intenziones.15
2. Milà, punt de reclutament i d’organització de la intendència i del finançament de l’exèrcit
Com ja hem esmentat, la direcció de les campanyes corresponia als comandaments militars, que depenien directament del Hofkriegsrat, o Consell Imperial de Guerra. Tanmateix, el Consell d’Espanya, mitjan-çant el Govern de Milà, havia d’organitzar la mobilització dels soldats i la intendència. Durant l’estiu de 1719 van ser freqüents les gestions per transportar les tropes d’infanteria cap a Sicília des del port de Gènova i també des de Sardenya. Cal dir que l’Imperi aportava les tropes de terra, mentre l’armada britànica en garantia el desplaçament i el control dels mars. La cavalleria, per la seva banda, s’hi va traslladar per terra des de la Ligúria i la Llombardia i fins a Nàpols, on l’administració virregnal es feia càrrec de l’embarcament. Tot plegat plantejava problemes tècnics i polítics. Però el maldecap primer era d’una altra mena. Ens referim als problemes de la hisenda.
En aparença, l’exèrcit imperial concentrava les despeses en la Caixa Militar a Itàlia, sota control del Hofkriegsrat, mentre que les gestions que depenien del Governador es finançaven a través de la Caixa de Guerra de Milà. A més, l’Estat de Milà es feia càrrec de les despeses de la seva pròpia defensa mitjançant la Constribució Diària; aquest import, tanmateix, no es podia destinar a tropes que es trobessin desplaçades en altres territoris. A la pràctica, però, la situació de les finances imperials va ser d’endeutament perpetu. Cal tenir en compte que, si més no sobre el 15. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 178. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1720. Document no numerat.
paper, la Caixa Militar havia de rebre aportacions dels prínceps italians, del mateix Papat (a causa del paper de Carles VI en la guerra contra els turcs) i fins i tot de França –d’acord amb els compromisos contrets en la formació de la Quàdruple Aliança. No cal dir que aquests ingressos no eren precisament regulars ni potser segurs.
Els greus problemes financers de les campanyes de 1718 i 1719 van provocar una reunió extraordinària del Consell Imperial a començament de gener de 1720, amb l’objectiu de fixar-ne una política més precisa davant la nova campanya militar que aleshores s’albirava. El marquès de Rialp, com a membre del Consell Àulic i secretari d’Estat del Consell d’Espanya, es va encarregar de comunicar les noves mesures al comte Colloredo, en una carta del 7 de gener de 1720, que resulta de gran interès.16
El Consell Imperial reconeixia que la situació de l’exèrcit imperial a Sicília resultava del tot dramàtica. Així, en paraules del marquès de Rialp, denunciava «el mal estado en que oy se halla el exército dentro de Sicilia por falta de dinero y de almagazenes, expuesto a perezer por la miseria y por el abandono». Per aquest motiu, i amb l’objectiu de guanyar la guerra, el Consell fixava en dos milions i mig de florins les despeses de la Caixa Militar a Itàlia per a la campanya de 1720, i en la mateixa quantitat les despeses de la Caixa de Guerra de Milà. També aprovava diverses mesures per facilitar l’establiment de magatzems, les compres de material per a l’exèrcit i altres partides d’intendència.
Però el punt en què el marquès de Rialp feia més incidència en aquesta carta (probablement perquè en preveia les resistències de Collo-redo) era l’ús dels ingressos de la Diària de Milà en despeses militars produïdes en altres estats d’Itàlia –la qual cosa era òbviament obertament inconstitucional.
Sense negar aquest punt, però, Rialp considerava que Colloredo i el general Nesselroth, cap de l’exèrcit imperial, podrien aconseguir-ho si ac-tuaven «muy reservadamente», «diestramente y baxo el mayor disimulo»:
Esta inteligenzia reservada entre V.E. y el general Nesselroth, con expedir V.E. inmediatamente y como de sí mismo los órdenes a la Comisaría General del Estado hará que no se penetre al público el impulso de las disposiziones, y se evitarán los vulgares discursos por el derecho y uso res-trictivo de la Diaria Contribución, que en otro tiempo tendrá mayor lugar.
En última instància, Rialp destacava la situació extrema en què es trobava la hisenda i l’exèrcit («el mal es extremo, y es necesario que sea el remedio extremo») i recordava que, al capdavall, estaven en joc l’autoritat i el prestigi imperials, motiu pel qual calia aplicar les mesures aprovades pel Consell de manera immediata. En cas contrari,
en esta contingencia, peligro visible se aventura la empresa, se debilita el honor de las Armas, quedan expuestos el cesáreo nombre, el concepto de su ministerio en todas partes y el amor común de los vasallos, a la disminu-ción del crédito, principalmente en el ánimo de los aliados que reputarán de inútil la alianza con S.M. al ver que le faltan hasta las facultades de socorrer sus propias tropas.
Les propostes del Consell Imperial van donar lloc a una àmplia reflexió per part del governador Colloredo, que es concreta en una carta enviada el 12 de febrer de 1720, un mes després de l’anterior.17
Colloredo l’adreça al marquès de Rialp i també al president del Consell d’Espanya a Viena, l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona.
Des del coneixement que dóna la proximitat, Colloredo qüestiona que els prínceps d’Itàlia col·laborin puntualment en els pagaments. Per fer-ho, «convendría se pasasse a apretarlos por la fuerza», afirma, però tot seguit reconeix que «si se hubiesse de practicar este acto no tengo yo la autoridad de poder ordenar su execución».
D’altra banda, Colloredo planteja seriosos problemes a la substracció dels ingressos de la Diària de l’Estat de Milà. Curiosament, però, no ho
fa des d’un punt de vista tècnic, perquè, segons afirma, «he pensado un expediente con el qual, prescindiendo de las formalidades del mismo oficio, procuraré que el secreto quede con la mayor reserva por quanto pudiere depender de mi cautela».
El problema fóra, com sempre, la manca de capitals suficients. Segons Colloredo, l’extracció de diners tindria un límit tangible que en cap cas es podia superar: el pagament de les forces que es trobaven al mateix Estat de Milà i que, sense pagues regulars, serien un motiu de desordre:
como que las dichas tropas que están en Lombardía son alojadas en lugares cerrados y casernas, faltándoles el Diario Socorro, quedarían con el solo pan de munizión, succederían los desconciertos e inconvenientes que siempre en semejantes casos acaecen.
3. La fi de la guerra i el futur del cardenal Alberoni
Les darreres cartes esmentades entre Colloredo i Rialp es produïen, però, quan la contesa s’acostava a la seva fi. Felip V havia signat el 5 de desembre de 1719 el decret de desterrament del cardenal Giulio Albero-ni, que fins aleshores havia estat el seu home fort, i a qui responsabilitzà del fracàs de les empreses de Sardenya i Sicília. Un mes i mig després, el 20 de gener de 1720, el monarca espanyol s’adherí a la Quàdruple Aliança. El maig es posà fi a les hostilitats a les dues illes, i les tropes borbòniques espanyoles van ser-ne evacuades.
Per la seva banda, Alberoni abandonà Madrid l’11 de desembre de 1719 i es desplaçà a França a través de Catalunya, on va patir encara l’atac de la guerrilla austriacista al malpàs de Trentapasses, prop de Tordera, el 26 de desembre.18 El 9 de gener era a Montpeller, i el 8 de febrer
18. Alberoni «fue precisado a entrar en Aragón y atravesar toda Cataluña, no sin gran riesgo porque, advertidas unas partidas de gente desmandada, que capitaneaba el nombrado Estudiante de San Pol, se apostaron en los desfiladeros nombrados Trentapassos, cerca de Tordera, entre Hostalric y Girona, pero no llegaron a tiempo, y este accidente le libró de mayor peligro. Con todo, hubo de montar a caballo por
embarcava a Antibes, amb destinació a Sestri de Levante (República de Gènova), on va arribar tres dies més tard. El seu objectiu aleshores era arribar a Parma, d’on era originari.
En aquest punt, la correspondència de Colloredo i Rialp mani-festa d’entrada una radical desconfiança envers la totalitat d’estats implicats en la contesa, i en particular dels suposadament aliats. En una carta datada el 3 de gener de 1719,19 el governador de Milà
expressa a Viena les seves suspicàcies davant la suma dels nous es-deveniments:
el acrecimiento tan considerable de tropas que se haze en Francia y un armamento marítimo que por el actual sistema de una guerra con la España le considero inútil; la ida del marqués Escoti a la corte de París (ministro confidente del duque de Parma); la improvisada salida del cardenal Alberoni de Madrid para Italia, que viene confirmada esta noticia por el mismo Monsiur de Chavingni […], y el aviso que comuniqué a V.S.I. en 23 de diciembre que me comunicó el cónsul Weley de Liorna que el secretario de Guerra Ranucini, que lo es del Gran Duque, baxo el especioso motivo de salir a divertirse a la campa-ña se havía transferido a las cortes de Turín y Parma, y que al bolver sobre el confín de la Toscana también havía tenido un congreso con dos sugetos venecianos; combinadas todas estas cosas juntas han hecho concebir en mi idea sospechosos pensamientos de que pueda haverse formado entre todos los nombrados algún otro sistema.
evitar mayor riesgo, abandonando parte del equipaje. Esto sucedió en 26de diciembre entre 1 y 2 de la tarde». (cAstellVí, Narraciones históricas, IV, p. 667-668); «Prosiguió
su viaje, y antes de llegar a Girona fue atacado de unos miqueletes, y a no llevar tan buena escolta, le hubieran cogido y hecho pedazos, porque estaban muy mal con él los catalanes, porque durante su ministerio se había conquistado a Barcelona y sujetádose lo más de aquel país. En este encuentro le mataron un criado y dos soldados del rey. El cardenal, saliendo de su calesa, llegó a pie a Girona disfrazado, entró en Francia con pasaporte del Cristianísimo» (Bacallar, any 1719).
19. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 178. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1720. Document no numerat.
En aquest sentit, Colloredo denuncia que
al paso que la corte de Parma quiere persuadirnos que la salida de Alberoni de España es por preliminar de la buena intención de querer el duque de Anjou ajuste de pazes con los aliados, no conforma a esta intención los avisos replicados que se tienen del calor con que continúan sus preven-ciones para la guerra.
Tanmateix, la desconfiança sobre l’actuació dels aliats durà pocs dies. En una carta del 6 de gener de 1720,20 el cònsol imperial a Gènova
Bartolomé Mariconi informava el governador de Milà de les gestions que el Regne de França i el Papat estaven fent també contra Alberoni, que és definit com
un uomo di tanto pregiuditio in un luogo atto per rinovare col tempo tutta sorta di cabale ed intrichi, sul reflesso che qui vi aveva modi, e mezzi, di ripigliarli a suo capriccio perche averà partiale la magior parte della nobilità.
Així, francesos, segons Mariconi, imperials i pontificis compartien en aquell moment l’objectiu de «spogliare esso Cardinale dell capello, affine divenderlo abbietto e levarli la chimera di rissorgere, ed a qualonque Principe la noglia di riceverlo al suo».
Tanmateix, Alberoni va poder restar, de manera discreta, en terres de la República de Gènova en els anys següents, i fins i tot va poder vindicar un cert paper com a cardenal en el si de l’Església romana a partir de la mort de Climent XI, el 1721.
4. Milà i els exiliats de Sardenya
L’administració imperial milanesa és un testimoni proper dels moviments humans produïts pels canvis de govern als diversos regnes
d’Itàlia. Amb la conquesta del Regne de Sardenya per part de Felip V, el govern de Milà va haver d’acollir el 29 de desembre de 1717, encara sota el govern del comte Massimiliano Carlo de Lowenstein, dos alts funcionaris del govern d’aquella illa. Es tracta de Josep de Montsalve, que havia estat secretari del marquès de Rubí al virregnat de Sardenya, i de Josep de Pedrosa, que n’havia estat oficial. Ambdós van ser des-tinats provisionalment a la Secretaria de Guerra de Milà «mientras se ofrece ocasión de acomodarles proporcionadamente al mérito que han contraído».21
Desconeixem el nombre d’exiliats civils sards que van haver d’aban-donar l’illa en ocasió de la seva conquesta per Felip V. En tot cas, no degué ser una xifra menor. És natural, doncs, que molts d’ells, refugiats a Milà i en altres territoris de Carles VI, demanessin ajudes per al retorn amb la recuperació de l’illa per part dels aliats. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que amb la fi de la guerra Carles VI va bescanviar amb el duc de Savoia, Víctor Amadeu II, el domini efectiu de Sardenya pel de Sicília, tot modificant els acords presos per les Paus d’Utrecht i Rastatt.
Altre cop l’administració milanesa en dóna compte. Així, Colloredo informava Rialp el 9 de setembre de 171922 que havia enviat a l’almirall
de l’armada britànica George Byng, que es trobava a Gènova,
el pliego que V.S.I. me acompaña en carta del 30 del caydo que contiene las listas de los sardos que han sacrificado sus casas y familias por seguir a S.M. y el Regio Despacho para que […] les dé embarco en el transporte de las tropas y los atienda.
Malgrat que hem fet diverses gestions, no hem accedit a aquestes llistes, que sens dubte han de ser de gran interès.
21. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 105. Ufficiale Prov. Generali. Segretari Cancillieri Coadiutori. Documents no numerats.
22. ASM, Atti di Governo, Uffici e Tribunale Regi parte antica. Pezzo 177. Carteggio Ministeriale alla Corte. Marchese deRialp 1719. Document no numerat.
El tema reapareix el gener de 1720 en una carta de Colloredo a Rialp. El governador de Milà es feia ressò de diversos sards que no havien estat inclosos a les primeres llistes, i sol·licitava que el Consell d’Espanya retirés els ajuts a alguns aristòcrates que havien restat a Viena, entre els quals esmenta els fills del marquès de la Guàrdia. Només d’aquesta manera, afegia, es podria repartir «lo librado a ellos entre estas pobres gentes».
Les batllies generals de Catalunya, Aragó i
València a la primera meitat del segle
xVi.
Un estudi comparatiu
Josep miquel concA Alonso
Universitat de València
Resum
El present article tracta d’establir les principals similituds i diferències entre les batllies generals de Catalunya, Aragó i València al principi de l’època mo-derna. Eren unes de les institucions més importants dins la Corona d’Aragó, encarregades de gestionar, guardar i augmentar el Reial patrimoni, així com de percebre els seus fruits i beneficis. A més, constituïen una cort ordinària, encarregada de jutjar els delictes que afectaven al patrimoni reial. Per tant, ens trobem davant d’un dels organismes eminentment econòmics que van estar en el centre de la vida política per la importància adquirida per la Hisenda reial durant els regnats de Carles I i de Felip II.
Paraules clau: Corona d’Aragó, batllia, Reial patrimoni, hisenda, fiscalitat. Resumen
El presente artículo trata de establecer las principales semejanzas y diferencias entre las Bailías generales de Cataluña, Aragón i València al principio de la Época Moderna. Eran unas de las instituciones más importantes dentro de la Corona de Aragón, encargadas de gestionar, guardar i acrecentar el Real Patrimonio, así como de percibir sus frutos y beneficios. Además, constituían una corte ordinaria encargada de juzgar los delitos que afectaban al patrimonio regio. Por tanto, nos encontramos delante de unos organismos eminentemente económicos que estuvieron en el centro de la vida política por la importancia que adquirió la hacienda real durante el reinado de Carlos I y Felipe II.
Palabras clave: Corona de Aragón, Bailía, Real Patrimonio, hacienda,
Abstract
The purpose of this essay tries to establish the main similarities and differences between the Batllies generals of Catalonia, Aragon and Valencia at the begin-ning of the Modern Age. They were one of the most important institutions within the Crown of Aragon, charged with manage, keeping and increasing the Royal Heritage, as well as perceiving its fruits and benefits. In addition, they constituted and ordinary court responsible for judging the crimes that affected the royal estate. Therefore, we are in front of some organisms eminently eco-nomic that were in the centre of political life due to the importance acquired by the royal treasury during the reign of Carlos I and Felipe II.
Keywords: Crown of Aragon, Batllia, Royal Estate, treasury, taxation.
La Batllia general fou un organisme foral institucionalitzat en els països peninsulars de la Corona d’Aragó a finals del segle XIII, entre els regnats de Jaume el Conqueridor i Jaume el Just. Aquest organisme era l’encarregat de vetlar pel manteniment i l’augment del Reial Patri-moni dins del territori propi, mitjançant la gestió dels drets i les rendes reials i l’exercici de la jurisdicció sobre tot allò que els afectava. Era una institució, per tant, amb un fort caràcter econòmic, que va agafar pes i rellevància al llarg de l’Època Mitjana. Ara bé, si en un principi les Batllies generals de Catalunya, Aragó i València tenien una semblança molt gran, l’evolució interna de cada una d’elles i dels seus territoris va ocasionar que, arribats al segle XVI, les seues competències, organigra-ma i fiscalitat diferiren, adquirint cada una trets característics que les feien úniques i recognoscibles.
L’objectiu d’aquest treball és veure quines eren les semblances i diferències més importants entre aquestes tres institucions a partir de la bibliografia existent. Aquest no és un tema menor, ja que la hisenda es va convertir en un assumpte de vital importància donada la necessitat monetària més grossa de la Monarquia per a dur a terme
la seua política exterior. El mateix Emperador reconeixia al príncep Felip el 4 de maig de 1543 que «la hazinda es agora el principal y más importante negoçio que tengo y de donde se puede recevir gran daño o provecho a mys negocios».1 És més, Carles V havia posat en
marxa un mecanisme pràcticament inèdit fins llavors, les visites ge-nerals,2 les quals es generalitzaren als diferents territoris de la
Coro-na d’Aragó, llançant uns resultats molt preocupants sobre la nefasta gestió duta a terme des d’aquests organismes, cosa que va motivar al seu fill, Felip II, en la dècada de 1580, a efectuar reformes profundes en la gestió i el control sobre el Reial Patrimoni en tots els territoris aragonesos.
Però, malgrat la rellevància d’aquestes institucions, els estudis que tracten en profunditat aquesta temàtica a Catalunya, Aragó i Valèn-cia són escassos, tot i que en els últims anys han sorgit nous treballs al seu voltant. Per aquest motiu, la nostra anàlisi busca ser una pri-mera aproximació a la institució de la Batllia general en la Corona d’Aragó a la primera meitat del cinc-cents, a l’espera d’una major atenció historiogràfica cap al Reial Patrimoni i les institucions que el gestionaven.
1. L’organigrama de les Batllies generals
La distribució territorial de les Batllies generals era diferent en cada territori. El regne d’Aragó comptava amb una Batllia general radicada en la ciutat de Saragossa, essent l’única regió amb una sola institució per a l’administració del seu Reial Patrimoni. El Principat de Catalunya, a banda de la seua Batllia general, ubicada a la ciutat de Barcelona, comptava amb dues procuradories reials, una per al comtat
1. Manuel Fernández álVArez, Corpus documental de Carlos V, Universidad de
Salamanca, Salamanca, 1979, p. 93.
2. Teresa cAnet ApArisi, «Procedimientos de control de los oficiales regios en la
de Cerdanya i l’altra per al del Rosselló, les quals, foren autònomes fins al 1662.3 Per últim, el Regne de València sumava dues Batllies
generals. La primera s’encontrava a la capital del regne, i gaudia d’una major antiguitat, jurisdicció i preeminència, mentre que la segona es va instal·lar a la ciutat d’Oriola després de la incorporació de la zona nord de Múrcia al territori valencià, adquirint trets molt semblants a la valenciana.4
El batlle general, en tots tres casos estudiats, era el ministre reial que s’encontrava al capdavant de la institució, el qual era nomenat directa-ment pel monarca. Ara bé, sembla que, directa-mentre a Catalunya i València depenia exclusivament de la voluntat del rei, sense estar subordinat a cap altre oficial reial,5 a Aragó la situació diferia, ja que aquest sempre
s’encontrava jeràrquicament sota el Governador i el Justícia d’Aragó.6
A més, les lleis de cada territori disposaven que, com en la resta de
ma-3. Bernat Hernández Hernández, Fiscalismo y finanzas en la Cataluña Moderna:
la fiscalidad catalana en época de Felipe II, Taller de Estudios Hispánicos e
Hispanoa-mericanos, Barcelona, 2003.
4. Aquesta quarta Batllia general s’ha quedat fora del nostre treball per la man-cança d’estudis en profunditat sobre el seu funcionament en l’Època Moderna. Per a més informació cal consultar Maria Teresa Ferrer i mAllol, «La Batllia General
de la part del regne de València dellà Xixona», Anales de la Universidad de Alicante:
Historia Medieval, 6 (1987), pp. 279-310 i Emilia sAlVAdor estebAn, «La frontera
intraregnícola valenciana y su impacto en las Instituciones reales. El ejemplo de las dos Bailías generales», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, 13, 2 (1993), pp. 11-24.
5. El 14 d’octubre de 1587 es feia pública en València una sentència del Reial Consell per la qual es declarava que ni el Governador de la ciutat de València ni el seu lloctinent podien inhibir el batlle general ni eren superiors a aquest en Vicente BrAn- cHAt, Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno
de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo Bayle General, Impremta de Joseph y Tomás de Orga, València, 1784, pp. 258-260.
6. Jerónimo ximenezdeArAgüés, Discurso del Oficio de Bayle General de Aragón:
en que se declaran muchos Fueros y Actos de Corte; y se trata de diversas Regalías de su Magestad, en materias que pertenecen a la Baylia general, Juan de Lanaja y Quartanet,
gistratures, el batlle general devia ser natural del regne, deixant també exclosos els jueus, els musulmans i els usurers públics.7
Davant la importància d’aquest càrrec, els monarques van optar per dipositar la seua confiança en una mateixa família, la qual solia pertànyer a la petita o mitjana noblesa, en un intent de fidelitzar els ministres reials i uniformitzar l’administració de l’organisme. D’aques-ta manera encontrem diversos casos de patrimonialització: en Aragó els Sesé ocuparen aquest ofici més d’un segle, des de 1483 fins a 1587,8
i en València fou la família Torres entre 1486 i 1521 i els Carròs de Vilaragut entre 1522 i 1547.9
En el lloc directament posterior a l’alt magistrat encontrem el seu lloctinent, qui ocupava i exercia les seues funcions durant l’absència o malaltia del batlle general. Aquest, amb freqüència, passava després a ser el titular de la institució o a ocupar la regència mentre el monarca nomenava el nou administrador del Reial Patrimoni. Sembla particu-lar el cas del lloctinent del batlle general de Catalunya. Aquest fou creat inicialment per a recórrer les terres catalanes cada dos anys, revisant el compliment de les rendes reials i el seu correcte arrendament, però en la pràctica, i amb el pas del temps, va acabar retallant les competències al seu superior, esdevenint l’oficial més important en l’administració del Reial Patrimoni del Principat al segle XVI.10 Aquests càrrecs també
7. Leopoldo Piles Ros, Estudio documental sobre el Bayle general de Valencia, su
autoridad y jurisdicción, Institució Alfons el Magnànim, València, 1970, pp. 22-23.
8. José Ignacio Gómez ZorrAquino, «Los bailes generales de Aragón (siglos
XVI-XVII)», en A. Jiménez Estrella y J. J. Lozano Navarro, eds., Actas de la XI Reunión
Científica de la Fundación Española de Historia Moderna, Universidad de Granada,
Granada, 2012, I, pp. 722-732.
9. Josep Miquel ConcA Alonso, «Un baile general a examen: Lluís Carròs de
Vilaragut delante del visitador general de València, Pedro de la Gasca (1542-1545)»,
Nuevas perspectivas de investigación en Historia Moderna: Economía, Sociedad, Política y Cultura en el Mindo Hispánico, Fundación Española de Historia Moderna, Madrid,
2018, pp. 732-743.
sofriren processos de patrimonialització durant el cinc-cents: en Aragó foren els Agustín,11 en Catalunya els Icart i els Maymó12 i en València
els Sanchis i els Çanoguera.13
En tercer lloc encontrem l’assessor, un càrrec relacionat amb els aspectes jurídics de l’ofici. En el cas de València i Catalunya, devia ser exercit per un diplomat en dret, encarregat d’acompanyar el batlle general en l’exercici de les seues funcions per a il·lustrar-lo amb el seu docte parèixer.14 En canvi, el d’Aragó no estava obligat a tenir toga,
en-cara que devia ajudar al batlle general a resoldre els problemes judicials i d’hisenda.15 En els tres casos, aquest era un càrrec que s’emprava com
a trampolí pels homes de dret per a accedir a llocs de major rellevància dins la judicatura regnícola, com l’Audiència Reial, o supraregnícola, com el Consell d’Aragó.
L’últim dels oficis conjunts a les tres Batllies era l’escrivà. Aquest, almenys en el cas aragonès i valencià, havia de ser un notari titular de la ciutat de Saragossa i València respectivament, el que afavoria la validació dels documents redactats i signats en aquests organismes.16
Per sota d’aquests càrrecs rellevants, encontrem oficials menors, com verguers, agutzils, porters, col·lectors o guàrdies que podien actuar de forma permanent o temporal, així com oficials extraordinaris.
La Batllia general de València, però, comptava dins del seu orga-nisme amb tres oficials més que Aragó i Catalunya, on, tot i existir,
11. José Ignacio Gómez ZorrAquino, «La Bailía General de Aragón y sus oficiales
(siglos XVI-XVII)», Pedralbes, 31 (2011), pp. 9-46, i concretament en pp. 24-25. 12. Hernández Hernández, Fiscalismo y finanzas, p. 19.
13. Concepción BoscH GAdeA, La Bailía valenciana en la Época Foral Moderna:
con-tribución a su estudio, tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de València, 1982, p. 354.
14. Ibidem, pp. 173-177.
15. Gómez ZorrAquino, Patronazgo y clientelismo. Instituciones y ministros reales
en el Aragón de los siglos XVI y XVII, Universidad de Zaragoza, Saragossa, 2016, p.
417.
16. Gómez ZorrAquino, La Bailía general, p. 43 i BoscH GAdeA, La Bailía
es trobaven deslligats d’aquestes institucions. Ens referim a l’advocat fiscal i patrimonial, al procurador fiscal i al procurador patrimonial. El primer dels càrrecs s’encarregava de defensar l’interès regi, en el més ample sentit del terme, i de vegades podia desdoblar-se en dues per-sones diferents. Devia intervenir en tots aquells assumptes en què es veieren qüestionades les preeminències jurisdiccionals, econòmiques o fiscals del monarca. Però aquest no intervenia personalment en les actuacions processals sinó que ho feia a través d’una espècie d’auxiliars, els procuradors fiscal i patrimonial, que treballaven sempre sota les seues ordres i seguint les seues indicacions.17
Per últim, cal assenyalar que les tres Batllies generals tenien repar-tits pel terreny lloctinents de batlle general d’àmbit locals o comarcals, sovint amb corts pròpies, creant d’aquesta manera una densa xarxa que els permetia controlar en tot el territori les rendes i drets del Re-ial Patrimoni. Aquests lloctinents territorRe-ials en Catalunya i València depenien directament del batlle general, qui exercia d’oficial en cap,18
mentre que en Aragó, semblen càrrecs més lligats a les administracions locals, desvinculats de la jurisdicció del Batlle general aragonès.19
2. Les competències i la jurisdicció de les Batllies generals
Mentre les competències que abraçava els assumptes tocants al Real Patrimoni de cada territori mantenien unes característiques semblants, la jurisdicció del batlle general solia anar més enllà en determinats as-sumptes particulars, conferint-li una major o menor preeminència dins
17. Teresa CAnet ApArisi, «La abogacía fiscal ¿Una figura conflictiva en la
ad-ministración valenciana?», en P. Iradiel Murugarren i R. Narbona Vizcaíno, coords.,
XVIII Congrés Internacional d’Història de la Corona d’Aragó. La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI, Universitat de València, València, 2005, pp.
523-550.
18. Hernández Hernández, Fiscalismo y finanzas, pp. 19-20 i piles ros,
Estu-dio documental, pp. 61-62.
de les fronteres regnícoles, per això, aquesta es convertia en el seu bé més preat, i marcava la diferència entre els territoris que analitzem.
Dins de les competències compartides dels tres batlles generals, en-contrem dues fonamentals: arrendar els drets i rendes del rei i rebre els beneficis que produïen, ja que la figura dels receptors disgregats no es ge-neralitzarà fins a la dècada de 1580 rere les reformes mampreses per Felip II. També eren els encarregats de prendre els tresors encontrats en els seus respectius territoris, així com els béns vacants, els vagants o els confiscats. Per altra banda, devien participar en l’abastiment de les grans ciutats sota el seu domini, reparar i guarnir les fortaleses reials, controlar l’eixida fora del regne dels productes prohibits per ser mercaderies bèl·liques o de pri-mera necessitat o exercir el control sobre certs productes considerats rega-lies, com per exemple la sal, el forment o el peix. Per últim, podem desta-car que els tres oficials tenien competència sobre els esclaus, els captius i els fugitius, sobretot els musulmans capturats per corsaris o durant la guerra. Cal assenyalar, a més, que els tres magistrats van gaudir del privile-gi de nomenar els seus subordinats i, sobretot, els batlles locals, però, mentre a Aragó aquest dret no va perdurar fins al segle XVI, i inclús va perdre el control sobre aquests darrers,20 a Catalunya i València el
bat-lle general continuava exercint aquesta funció, encara que el creixent intervencionisme reial va ocasionar que cada cop els nomenaments fo-ren decidits més des de la cort reial que des de la Batllia general.21
Ara bé, hi havia certes atribucions que diferien entre els territoris. El batlle aragonès, per exemple, tenia sota el seu govern exclusiu els oficials de l’almodí de Saragossa, mentre que en els altres llocs depenia dels municipis. En el cas valencià, les competències sobre les aigües públiques eren enormes. El batlle general era l’encarregat d’autoritzar la construcció de vaixells, de jutjar crims comesos en la mar, de resoldre
20. Gómez ZorrAquino, Instituciones y ministros, p. 142.
21. Piles Ros, Estudio documental, pp. 15-17 i BernAt BernAt, Fiscalismo y
els conflictes tocants a les aigües de les sèquies o d’autoritzar la cons-trucció de nous molins i peixateries. També concedia guiatges de pro-tecció per a mercaderies i persones, a més d’atraure comerciants d’altres regnes mitjançant convenis. Finalment el batlle català i el valencià eren els encarregats de concedir llicències de cors, amb l’obligatorietat de donar una quinta part del botí als cofres del monarca.
Per altre costat, els batlles generals tenien una jurisdicció més dis-par entre ells com a conseqüència de les alienacions i els privilegis reials atorgats al llarg del temps, així i tot, encontrem algunes semblances. Els tres magistrats tenien jurisdicció sobre els contraventors de les lleis i ordenances reials que afectaven directament el Reial Patrimoni i les seues regalies, així com posseïen jurisdicció civil i criminal sobre tots els oficials que servien en la Batllia general, incloent-hi, inclús, els arren-dataris dels drets reials, mentre exercien el seu comès.
Si passem al plànol territorial, el batlle d’Aragó tenia una jurisdic-ció molt fragmentada. Era jutge de primera instància -sense poder en-tremetre’s ni la Reial Audiència ni la cort del Justícia d’Aragó, ambdós tribunals d’apel·lacions- dels peatges de la ciutat de Saragossa, de la vila d’Alagón i del lloc de Gallur. Actuava, com a jutge d’apel·lacions en la resta de peatges aragonesos, ja foren de reialenc o de senyoriu. També era l’encarregat de jutjar qualsevol seglar que manifestés mercaderies alienes o amb un valor fictici o qualsevol causa interposada en el seu tribunal en les causes patrimonials. Però, com hem dit, la seua juris-dicció excedia l’àmbit fiscal i d’hisenda. Davant l’absència del rei i del virrei, podia nomenar comissaris per a reparar algun pas o camí. Tenia la facultat de presidir les juntes de Daroca i Calatayud, i rebre d’aques-tes dos i de la comunitat de Terol, els seus compd’aques-tes. També podia ser nomenat curador del monarca o del seu hereu en alguns plets i rebia normalment la convocatòria de les Corts d’Aragó amb la finalitat de fer-la arribar a la resta dels participants.22
El batlle general de València mantenia intacta la seua jurisdicció sobre el Reial Patrimoni. A més tenia sota la seua potestat les principals minories religioses del regne, els musulmans i els jueus.23 Sembla que la
seua jurisdicció era prorrogable al ser jutge ordinari, podent entendre en qualsevol mena de plets on les parts es sotmetessin al seu tribunal.24
Igual que en Aragó, la seua jurisdicció abastava altres camps, essent el batlle general qui rebia la convocatòria de les Corts de València per fer-la arribar als convocants i inclús tenim notícia que aquest magistrat intervingué en les Corts valencianes de 1542, sent l’encarregat de rebre l’Emperador en l’acte d’obertura abans del jurament dels Furs.25 És
necessari apuntar que els batlles locals valencians també tenien compe-tències en tot el que atenyia a la hisenda reial en la seua localitat, amb capacitat, inclús, de jutjar infraccions lleus i moderades,26 intervenint
el seu cap tan sols en els casos més greus.
Pel que fa al principat de Catalunya, l’any 1417 es va importar a aquest territori la legislació existent al Regne de València, de manera que es va dotar al batlle general català d’un caràcter jurídic autònom. Temps després, Ferran el Catòlic, l’any 1486, va reconèixer la seua independència respecte al Governador, de manera que, absent el virrei del Principat, el batlle general no tenia altre superior que el mateix monarca,27 seguint els passos del regne valencià.
23. Piles Ros, Estudio documental, pp. 14-52.
24. BrAncHAt, Tratado de los Derechos, pp. 98-99.
25. Joaquim MArtí Mestre, El Libre de antiquitats de la Seu de València, Institut
Universitari de Filologia Valenciana, València, 1994, pp. 131-132.
26. Podem encontrar diferents estudis sobre algunes batllies locals valencianes entre els segles XIV i XVI: Antonio José MirA JódAr, Las finanzas del municipio.
Gestión econòmica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), Diputació de València, València,
1997; Pau ViciAno, Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló
(1366-1500), Editorial Afers, Catarroja, Barcelona, 2000; Antonio José MirA JódAr, Entre
la renta y el impuesto. Ficalidad, finanzas y crecimiento económico en las villas reales del sur valenciano (siglos XIV-XVI), Universitat de València, València, 2005.
Però, en alguns casos, el batlle general no gestionava sol els drets i rendes del rei. Al regne d’Aragó existia una Junta del Reial Patrimoni que assumia la gestió i l’arrendament dels béns més importants de la Corona. Aquesta estava presidida pel virrei i tenien dret d’assistència el regent de la Cancelleria, el batlle general, el maestre racional, el recep-tor de la batllia general –a partir de la seua creació en la segona meitat del segle XVI–, el lloctinent del Tresorer general i l’advocat fiscal.28 Al
regne de València, dins del Consell Reial s’hi va configurar un altre or-ganisme, el Reial Consell Patrimonial, el qual es va constituir com una institució deliberativa, encara que ocasionalment podia funcionar com a tribunal o sustentar amb els seus acords les sentències de la Batllia,29
de manera que el batlle general conservava totes les seues prerrogatives. Però després de la visita efectuada per Pedro de la Gasca a la Batllia valenciana (1542-1545),30 el monarca va manar a l’alt oficial deixar
d’arrendar els drets i les rendes del seu Reial Patrimoni sense el con-curs de la resta d’oficials patrimonials, en un intent de racionalitzar la hisenda.31 Finalment, l’any 1547, va optar per institucionalitzar també
ací una Junta del Reial Patrimoni, amb la funció principal de garantir uns arrendaments avantatjosos per a la Corona i amb una nòmina d’as-sistents molt semblant a la preexistent del Consell Reial Patrimonial.32
Aquesta estava composta pels mateixos oficials que concorrien en la d’Aragó i, ara sí, suposava una reducció de la preeminència i les
compe-28. Leonardo BonAclocHe Giner, «Un estudio de la Junta Patrimonial», Estudis.
Revista de Historia Moderna, 29 (2003), pp. 131-177, i específicament pp. 138-140.
29. Juan Francisco PArdo Molero, «Movidos de equidad. El Consejo Real y
el gobierno del Patrimonio en Valencia (1506-1533)», en J. F. Pardo Molero, ed.,
El gobierno de la virtud. Política y moralidad en la Monarquía Hispánica (siglos XVI-XVIII), Fondo de Cultura Econòmica, Madrid, 2017, pp. 53-88.
30. ConcA Alonso, Un batlle general, pp. 732-743.
31. Josep MArtí FerrAndo, El poder sobre el territorio (Valencia, 1536-1550),
Biblioteca Valenciana, València, 2000, pp. 189-190. 32. BonAcole Gener, Un estudio, pp. 147-177.
tències del batlle general de València. Quant a Catalunya, sembla que aquest organisme també va existir però tot indica que les seues compe-tències no es desenvoluparen tant com en els altres països peninsulars de la Corona d’Aragó, almenys en la primera meitat del segle XVI.33
3. La fiscalitat de les Batllies generals
El sistema social, polític i econòmic de l’Antic Règim es caracterit-zava per la seua gran fragmentació, i la hisenda no va poder sostraure’s d’aquest fenomen. És més, a la Corona d’Aragó aquesta atomització fou major perquè, gràcies a la feblesa de la monarquia durant el segle XIV i a la seua constant necessitat pecuniària, els regnes aconseguiren fer seues una sèrie d’imposicions de nova creació que en la major part d’Europa Occidental restaren sota el domini dels monarques. D’aques-ta manera, als països aragonesos, al cosD’aques-tat de la tradicional hisenda mu-nicipal, dotada des de feia temps d’una gran autonomia, i de la hisenda reial, la qual cada cop estava més exhaurida, sorgí una nova hisenda regnícola, controlada per les respectives Diputacions del General. Ar-ribats al segle XVI, els cofres del rei havien perdut gran part del seu poder adquisitiu com a conseqüència de les alienacions i l’arcaisme de la seua fiscalitat, mentre que els ingressos dels regnes van aconseguir excedir en molt als del monarca.34
Les Batllies generals eren les institucions de govern més importants de la hisenda reial, encara que no s’hi trobaven soles, hi havia, almenys, dues institucions més dins d’aquest apartat: la Tresoreria general,35 la
qual estava ubicada al Principat de Catalunya i disposava de lloctinents del Tresorer general als regnes d’Aragó i València,36 i el mestre
racio-33. Hernández Hernández, Fiscalismo y finanzas, p. 19.
34. Miguel ArtolA, La Hacienda del Antiguo Régimen, Alianza Editorial,
Ma-drid, 1982, pp. 162-163.
35. Hernández Hernández, Fiscalismo y finanzas, pp. 79-112.
Ca-nal, que en un principi havia estat una institució comuna per a tota la Corona d’Aragó37 però, davant la creixent complexitat que adquirien
les hisendes reials territorials, es va optar per institucionalitzar-lo en cada un dels territoris.38 Per tant, l’anàlisi sobre la fiscalitat d’aquestes
tres Batllies generals no abasta tot el sistema fiscal reial, sinó tan sols una part, encara que molt substancial.
Segons tots els autors consultats, la manera de gestionar el Reial Patrimoni en cada territori no varia en excés. Normalment se solien arrendar els drets i les rendes reials mitjançant una subhasta pública efectuada pel batlle general, el seu lloctinent, o qualsevol altre oficial reial encarregat d’aquest assumpte, amb la intervenció dels corredors d’orella. Els arrendataris solien fer una oferta d’arrendament que devia ser igual o superior al preu del contracte precedent, guanyant l’en-cant la millor proposta. L’arrendament podia tenir una durada variable que depenia del regne i del dret o renda que s’arrendés. Finalment, l’arrendatari acceptava les condicions del contracte i renunciava al seu propi fur, restat des de llavors sota la jurisdicció del batlle general. A més, aquests contractes solien permetre als arrendataris nomenar por-ters, agutzils o comissaris per a cobrar aquestes regalies, i s’establien períodes anuals de pagament, els quals acostumaven a correspondre a
tólico. Alfonso Sánchez, lugarteniente de Tesorero general», Aragón en la Edad Media, 20 (2008), pp. 709-721; Gómez ZorrAquino, Patronazgo y clientelismo, pp. 285-297.
37. Tomás de MontAguti EstrAgués, El Mestre Racional a la Corona d’Aragó
(1283-1419), Virgili i Pallés, Lleida, 1987.
38. Enrique Cruselles Gómez, El Mestre Racional de València, función política
y desarrollo administrativo del oficio público en el siglo XV, Sindicatura de Comptes,
València, 1989; Jorge CorreA BAllester, «Dos figuras del Real Patrimonio
valenci-ano. Baile General y Maestre Racional», en Dels Furs a l’Estatut. Actes del I Congrés
d’Administració valenciana, Generalitat Valenciana, València, 1992 pp. 179-188;
Miquel Àngel MArtínez Rodríguez, «Oficiales de la Bailía y de la oficina del maestre
racional de Cataluña (1580-1640)», Studia historiaca. Historia Moderna, 22 (2000), pp. 53-73; José Ignacio Gómez ZorrAquino, «El maestre racional de Aragón en los
